Va malament

L’home que s’ha llençat a la via no val els trenta minuts que arribem tard a la feina.  Però si ens han de donar un justificant a l’estació quan arribem, tant és si han de recollir les seves miques una estona més.

El documental d’aquella noia no sé per què s’emet ara si va passar fa tants anys. I, al cap i a la fi, no demostra res perquè tothom sap que la poli fot el que vol.

El pis que ens hem comprat és molt cèntric, però és a prop d’una escola i a l’hora del pati em rebenta perquè els nens surten al pati i no puc treballar amb l’ordinador.

Els veïns de baix carden cada nit. Al principi pensava que era una altra cosa, i per això no vaig gosar baixar. Però quan vaig saber que el que feien era cardar, vaig baixar i els vaig dir si no els feia vergonya.

Això és el món i el món ets tu. I per això, de vegades, va tan malament.

Foto: Toyokazu

Balancejar-se

Quan vam entrar a la fonda, un cambrer de posat ferreny es va apropar a saludar-nos. Vaig pensar que en algun moment de la seva vida havia decidit caminar a passes curtes i ràpides, per no fer evident la seva coixesa amb un balanceig profund. A mi la robustesa del seu cos i la fragilitat postissa del seu caminar, em feia riure. Era com si volgués arrencar a córrer en qualsevol moment i no ho arribés a fer mai.  Quan les coses fa temps que passen, és com si existís una mena de pacte de silenci. Per això cap dels clients s’hi fixava. Deu ser que quan les persones tenen noms i cognoms ja no fan tanta gràcia.

Jo alçava el cap a cada plat i li somreia. Potser penedida pels primers segons de crueltat. “El metge diu que estic bé, que m’hauria d’aprimar una mica, però no ho puc evitar, jo tinc gana, tinc gana.”.

De nou, el cap de setmana. Que bé. I em va venir al cap el que un conegut m’havia dit aquella mateixa tarda: “Fa dos anys que no visc; em viuen.”. I vaig pensar que era una frase ben trista. Tothom hauria de tenir temps de no dir-se res i de menjar truita de fredolics davant d’algú altre.