Quan dorm

Té una pell tan blanca que sembla de marbre, però alhora és tan suau que em desconcerta. L’olor de canyella el rebel·la càlid. Si no fos per aquesta gota que li regalima de la templa i un moviment lent, guiat per qui sap quin somni i la calor que entra per la finestra, pensaria que és una estàtua grega.
Anuncis

Adaptacions

     “Viaje de ida y vuelta”, Laura Medrano.

En mig de la multitud que s’asseu darrere de la taula, hi és ell. Quan he rebut la fotografia, li he dit que passa desapercebut entre la gent asiàtica. Li he dit convençuda, no només per aquesta imatge sinó per moltes d’altres, preses a altres llocs del món. En aquestes sempre ha reflectit la seva gran capacitat per adaptar-se, inclús físicament, al nou lloc que l’acull. És un home que no sembla d’enlloc i alhora és capaç de semblar de tot arreu.
És l’únic que mira a càmera, perquè la instantània ha arribat sense avisar. Jo suposo que me l’envia perquè hi surt rígid i somrient, que és un posat seu molt característic que fa que se l’identifiqui ràpidament. M’ha recordat a aquella escena del llibre d’Stieg Larsson. Aquella dona que mira cap a l’objectiu i que esdevé la clau que resol l’enigma.

Un altre Joan Arús

En Joan Arús era un déu menor, ens explicava en Marc Comadran anit a Castellar. Un aurea mediocritas necessària, que fa evident una literatura consolidada amb déus de l’Olimp (Riba, Carner, etc). La veritat és que pocs ens hem apropat a aquest poeta. Hi té a veure un dels trets que l’han anat caracteritzant amb més intensitat: el seu suposat col·laboracionisme amb el règim. Aquest aspecte que destaca entre molts altres, l’ha bandejat de totes les possibles antologies i l’ha perseguit al llarg del temps. Fins i tot, ha fet que l’oblidéssim a Castellar. Vosaltres mateixos podeu comprovar què trobem d’ell a la xarxa; ben poca cosa.
L’ambigüitat del poeta, però, ens la demostren algunes cartes on es declara com a confident d’altres, contraris al règim, un intel·lectual elegit per estrangers per denunciar la situació de Catalunya durant la dictadura, o bé algunes tertúlies clandestines a casa seva. L’Arús era un home obsessionat per trobar la seva veu poètica i va fer ús de totes les plataformes que tenia al seu abast. I aquesta potser és la veritat més veritable de totes.
Els seus llibres van ser crucifixats a la paret d’una estança (literalment) del Grup de Sabadell tot i que després en Joan Oliver va penedir-se del maltractament. Així mateix va ser aquest poeta qui va dir que l’Arús havia de ser en totes les antologies de poesia catalana. I aquest és dels grans.
Hem d’agrair que en Comadran l’hagi descobert d’aquesta manera i que ho expliqui amb tanta passió. Ahir,  entre el públic una dona que va compartir estones amb l’Arús, l’amiga de la peixatera a qui el poeta convidava a un cafè i el seu nét. Va semblar que tots marxaven a casa amb el sentiment que una mica, encara que fos per dues hores, se li havia fet justícia. Potser podrem parlar d’una altra manera d’en Joan Arús a partir d’ara.