Ana

Ana cerró la puerta y los otros esperamos una respuesta a tan repetina entrada en clase. Ella sonrió nerviosamente, comprobó que había cerrado la puerta y dijo que le perseguía la fatalidad. Seguía con las ojeras moradas,pero eran más evidentes desde que nos habíamos instalado en Shoreditch. Venía de estar con Robert (un novio que la había contagiado reiteradamente y que la había llevado a más de una estancia en el hospital de Mile End.).La recuerdo en ese segundo de entrada estelar en clase de Susan Hackett y también cuando bailaba descompasadamente y salía dando tumbos del New Globe. La jodida hablaba sobre mil y una cosas interesantísimas. No únicamente en ese estado.
Recuerdo que un día me propuso que nos fuéramos a vivir juntas a Whitechapel y que compartiéramos cama para pagar menos. Era una superviviente. La idea me sedujo pero luego pensé en la posibilidad de encontrarme a Robert en medio de la noche, desnudo y con calcetines, y el sueño se desmoronó.
Ana no fue ni de lejos la persona que significó más en mi estancia en Inglaterra, incluso diría que hubo momentos que su toxicidad interpuso una barrera extraña (y que ahora reconozco estúpida) entre nosotras dos pero también fue la única que tuvo la capacidad de erigirse como una persona auténtica en medio de todo el bullicio de esa época e hizo, incluso, que me atreviera a escribir en español.

Foto: Lo Alonso (muà)

el barret hipercòsmic

Ahir era dissabte i per això em vaig posar el barret. Ves quina proesa, pensareu vosaltres! No us deixeu enganyar, un barret és més poderós que un gomet al nas. De cop i volta, la gent es perd en comparacions, que si Paul Auster, que si Joaquín Sabina, que si Dandy solitària… Res. Tu somrius, et fas la simpàtica i tens unes ganes terribles de treure-te’l perquè la gent no deixa de mirar-te i comences a pensar si veritablement és pel barret o és que el vestit que t’ has posat avui s’ ha quedat enganxat a les mitges quan has anat al lavabo i ara vas ensenyant un tros de natja…

Però no, no! És el barret súperpoderós!Una altra vegada esteu infravalorant l’ abast d’ aquesta peça única i elegantísssima (com deia la botiguera quan me’l va vendre). Perquè quan el dus, la gent no pot estar-se de grapejar-lo, de demanar-lo per emprovar-se’l (sense tenir en compte que sota hi ha uns cabellots que tremolen en ésser descoberts…).I jo crec que en aquesta demanda sempre hi ha l’ esperança de sentir-lo cenyit sobre la testa i de cop i volta sentir un flaix que et cegui i que t’endugui a una nova dimensió.
Jo que sé, però és curiós el fet que molta gent se l’ emprovi, somrigui per uns segons, ni tan sols es miri al mirall i me’l torni molt agraïda… Hi hauran estat ells també?

una història que va explicar-me una amiga meva

Aquella nit van sopar en el seu restaurant preferit i va descobrir que ell no era capaç d’ acabar-se una ampolla de vi blanc, ni tan sols de compartir-la.Que ho hauria de fer ella.
Un home que compta els radis de la seva bicicleta i que viu enganxat a un cronòmetre segurament ha de tenir un gran mèrit. Però no saber apreciar un vi blanc a les 22’30 de la nit d’ un dimarts, fitar-la estranyament, sorprendre’s pel fet que podia acabar-se una ampolla de vi sense acabar panteixant, no felicitar-la pel cul que li feien els pantalons, no entendre per què la gent comparteix escrits, poemes, perquè fuma (cal una explicació a això???!!! ) segurament el feia l’ home més detestable que havia conegut. Colló! Que no s’ havia adonat que ella era una egocèntrica i que necessitava atenció a tothora!

El final de la història, segons m’ explica la Júlia és que el noi va resultar ser un noi amb molts molts principis però res més.Colló (dic jo ara) quin conyàs!

Foto: Lo Alonso.

CONSIGNES

Traduint al català un noi que no diu tonteries m’ he adonat de la possible extrapolació que podia fer a la meva quotidianitat des de la capacitat que diu ell que tenen les petites consignes, les diminutes consignes aplicades als processos de democràcia radical.
Aquestes que també han de ser ultrasagrades (una creença que atribueix al maoisme) crec que permeten d’oposar-nos a la globalitat de tot (del global, vaja) amb una fermesa poderosa, però amb el rotund convenciment que també seran adaptables a qualsevol situació, per desconeguda que sigui, sense caure en el perill, clar està, de fer que allò que vam crear per alliberar-nos ens empresoni per sempre.

És breu però m’ agrada pensar que funciona com una diminuta consigna, com una petita consigna.