Robaiyyat, Omar Jayyam

Sin título

Arrío la bandera de cualquiera falsedad,

con el pelo canoso me dirijo a por vino;

la copa de mi vida ya llegó a los setenta,

si no disfruto ahora, ¿cuándo disfrutaré?

Si te has emborrachado de vino, Jayyam, goza;

si estás con una hermosa con el tulipán, goza;

si todo en este mundo dejara de existir,

tú,supón que no existes; y ya que existes, goza.

Una festa de Sant Joan

Edouard_Manet,_A_Bar_at_the_Folies-Bergère

El bar del Folies-Bergère,Manet

A casa vam convidar els amics de sempre. Totes les festes se celebren amb un bon sopar, només que anem canviant les postres: raïm, panellets, coca. Ahir vam descobrir que tenim un nou veí. Vam sentir soroll i ens vam enfilar al mur que separa els nostres patis. Vam veure un noi amb camisa de quadres que ens va enxampar tafanejant. Va somriure. És simpàtic. Ens va fer enveja el seu pati: gespa verda artificial, amb unes cadires blanques i un para-sol blanc. És arquitecte i es diu Marc. Sap quines poques coses, però cares, cal posar en un pati. La nostra terrassa encara té les rajoles negres de l’últim sopar; la pluja no sempre hi col·labora. Els nostres convidats van anar arribant. No som glamurosos. Bevem força, ens agrada cridar i ballem arítmicament. L’evolució de la colla l’evidencia els aliments a taula; ja no són envasats, sinó embolcallats amb paper i safates de cartró. Tampoc ningú reclama l’euro del paté que no menjarà.

Al llarg del sopar, tots vam anar traient el nas per sobre el mur per veure com avançava el sopar del costat, perquè no ens en podíem estar. Monos de lluentons, puntes rosses i arrels negres, moreno de cala inaccessible, somriures blancs i discrets. Nosaltres competíem amb el Rumi que quan s’emborratxa creu que pot resseguir en veu alta les cançons d’Eminem. El Marc va colar-se a casa amb un salt per oferir-nos un gintònic. No, si nosaltres també en tenim aquí!Si en vols… Va tornar al seu sopar i al cap d’una hora,  a l’altra banda del mur, tot es va fer fosc. Es va oblidar de dir-nos adéu.

Malgrat tot, penso que ha de ser maco i que no li hauríem de tenir en compte.

Hui no miraràs amb ulls de vidre

paulamontaner

Hui no miraràs amb ulls de vidre

hui s’enfuriran les teues bèsties,

els teus dimonis trauran fum per la gola,

diràs el teu nom en veu baixa i trèmulament,

just en el moment que s’encollisca la teua vida

els teus somnis s’esmicolaran

en mil diminutes peces irreparables

i esclataràs en un plor d’alegria o profunda melangia.

Miraràs al davant i veuràs els meus ulls humits

regalimant gotes salades d’aigua cristal·lina

que es passeja per les meues galtes.

Llavors tancaràs els ulls i s’entelaran d’un humor

que et naixerà de l’abisme més profund del teu cor

impregnant així els nostres darrers dies

d’una tristesa remotíssima

que fou en el seu temps l’engranatge

que feia rodar el món dels nostres cossos.

Ara és tard i és inútil qualsevol temptativa de futur

suggerida per qualsevol decisió intempestiva

de retornar a un passat vingut a menys,

un passat ofegat en les profunditats

d’un mar de llàgrimes

que hem anat construint amb els anys, dia a dia,

amb una gran perseverança

que en cap moment no ha defallit.

Ha arribat ara el moment de llançar-nos al mar

i deixar-nos a la deriva d’un temps

que només ens queda veure com fuig

dels nostres dits i se’ns escapa

i deixar volar allò que remena

el fons de les nostres entranyes

i ens rossega el cap com les bigues corcades

d’un caient edifici de fa segles o milers d’anys.

Dins de Matèries de l’oblit, de Raimon Ribera. Il·lustració: Paula Montaner.

Per llegir altres perles, podeu llegir Gargots, la revista literària dels joves escriptors valencians.

La buena terrorista

cat2b

M’agrada l’estiu perquè sembla que la gent es predisposi a trencar les normes amb més facilitat. Qualsevol dia pot semblar dissabte o diumenge. Només els privilegiats poden fer-ho, també, a l’hivern. Quan estigui a punt d’acabar l’estiu algú dirà que és hora de tornar a la normalitat, però encara ens queda la Festa Major! Després, la foscor. A mi no m’agrada gens quan la gent es posa pessimista o apocalíptica.

Enmig d’aquest desordre primaveral estic llegint La buena terrorista, de Doris Lessing. M’ha fet pensar que, de tant en tant, m’agradava escriure. L’Alice Mellings és una dona que ocupa una casa i fa que esdevingui un punt de trobada d’activistes d’esquerra que volen col·laborar amb l’IRA. La història gran és la història petita de la protagonista, de la seva manera pragmàtica, i alhora complexa, d’entendre la revolució. Contradiccions, desassossecs, passions i frustracions que lluny d’amagar-se es poden escriure. I és que potser cal recordar-nos que això no només pot fer-se, sinó que cal fer-ho. De tant en tant.