Promocions

Obro el correu des de l’ordinador, perquè si ho faig des del mòbil després no ho recordo. Vaig eliminant-ne un munt que he rebut a “Promocions”: restaurants de llocs diversos. Emplenar formularis per rebre’n publicitat era un costum estrany que teníem. No pensava que acabaria servint per retrobar-me amb estones que, d’altra manera, no recordaria.

Surto de casa per esmorzar perquè no hi ha cafè a casa. Em fa més mandra anar a comprar-ne que fer-lo a qualsevol terrassa de la Rambla, encara que sigui més car. Escric a la pissarra de la nevera una llista de coses per quan arribi el “moment súper” que a tot estirar, hauria de ser dilluns.

Al matí no m’agrada que la gent em parli o faci gaire soroll al meu voltant. Quan et fas gran, llevar-se serveix per anar tolerant-se a poc a poc. Per això em molesten les dues noies que s’han assegut al meu costat i parlen per a tota la terrassa. Una d’elles explica com cal tractar els tios. L’altra és educada. Després ha vingut un amic de les noies amb dos gossos i un d’ells m’ha llepat el colze. Cabronàs. La noia educada ha passat la renglera superior de les dents sobre el llavi inferior com dient “Ho sento”.  Això m’ha fet pensar que, de vegades, quan em molesta alguna cosa puc ser molt estirada. He escrit un whats per confirmar si, potser, tinc prou motius per ser-ho.

Anuncis

Han tornat

A les set sona el primer despertador. Al voltant de les vuit, com a molt tard a dos quarts, sento els crits de guerra dels comercials de l’empresa del costat. Al principi vaig pensar que es tractava d’una secta, més tard una escola de taekwondo, finalment un amic em va comentar que podia tractar-se d’una estratègia de motivació empresarial. Se sent la dutxa. De vegades, alhora que la cafetera. L’última vegada es va desfer la nansa, però n’ha comprat una de negra que m’agrada encara més. A la televisió ja parlen d’actualitat i l’Ara ha deixat de publicar sobre famosos de tercera i successos vinguts de l’altra banda del món. Ja comença a costar d’aparcar al carrer de la Lluna i la zona blava és impossible. Els carrers de la piscina estan transitats més per joves que per àvies afables. A canvi, ja no hi ha nens que saltin espontàniament sobre el meu cap mentre intento perfeccionar l’estil braça. Quan sonen les cadenes que deslliguen les taules i cadires de la terrassa de baix, ja hi ha gent que espera asseguda a la plaça per asseure-s’hi. Ara em veig forçada a recuperar els bons costums i hi he de mirar per si he de saludar algú. A casa comencem a trobar-nos més i el gat del baix ja no miola perquè no viu a la caseta de la terrassa. El silenci va esvaint-se dia rere dia i m’adormo amb la conversa del terrat.

Imatge: Regina Rivas

La diferència

Ens asseiem a taula, com fa tants anys que ho fem. Una vegada a l’any, com a mínim. Ha anat passant el temps i com si un cop fos molt sovint, no es percep cap canvi en la nostra manera de fer. Sembla que les nostres cares i les nostres actituds, malgrat les coses vagin passant al nostre voltant, siguin les mateixes.

Tenim el costum de trobar-nos en un restaurant del carrer Muntaner que té prou de vell  i tant de modern com per satisfer tothom. Com que el lloc és sempre el mateix, això fa més rellevants les persones de l’entorn. Les vegades que hi hem anat sempre hi ha una dona que llegeix alhora que menja. No sé quina de les dues accions és el pretext.

No hi ha res que li faci alçar el cap, tot i que m’esforço per incomodar-la. Vull interrompre-la. Quan vaig al lavabo, en passar per la seva taula taral·lejo i faig un copet a la taula, com si fos un gest espontani, però no hi ha absolutament res que la distregui. Mira a la barra, demana el compte al cambrer. Potser ara…Però tot li és indiferent. Penso que aquesta indiferència ratlla la mala educació, per inusual.

Em recorda alguna de les meves estones a la Xina. Però aleshores allò era un món estrany, on no entenia res i l’alienació estava permesa. També ho deia Margarit: “Allí vaig descobrir que, per ser lliure,/els que t’estimen no han de saber on ets”.

Foto: Heather Wizell

Sobre llegir i escriure

“Escriure és un vici que tant poden tenir els que escriuen bé com els que escriuen malament. Hi ha un plaer, en el fet d’escriure, material; una ploma a la mida i que deixi anar prou tinta ha estat sovint la causa per la qual he escrit certes pàgines,tal vegada innecessàries. Hi ha el plaer de la bella o de la pròpia escriptura -de la cal·ligrafia- prescindint  del que diu. També el de la bona mecanografia; i els que tenen mala lletra a mà també la solen tenir a màquina. Hi ha el plaer d’escriure bé, del bell estil, i el de versificar -és a dir, de triar paraules per raons diferents de la significació- i el plaer, tan vell com el món, de contar històries. I hi ha el plaer de posar qualsevol cosa per escrit: records, problemes, idees, o simplement reminiscències de coses apreses o sentides a dir, i els llocs comuns que alimentem sabent o no sabent que ho són. I ens agrada de fixar aquestes coses escrivint sobre el paper perquè així sembla que els donem -i de retop a nosaltres mateixos- una certa perdurabilitat. També, de vegades, per a fer com els que en saben.”

Serrahima, M. (1966) Sobre llegir i escriure. Barcelona: Selecta.

Foto: Aditya Singh

Miralls

xxl_espejo-de-camerino-con-tocador_46360Quan era petita, de tant en tant, em mirava molt de prop al mirall per saber si era jo. De vegades el baf del meu alè entelava tant el meu reflex nas avall, que no podia confirmar res.

Hi havia dies que esperava minuts i, si cap ganyota descontrolada o tic inusual no gosava sortir, em demanava:

-Hi ets, hi ets?

Aleshores m’espantava i tancava el llum ràpidament. Com si la pregunta pogués fer aparèixer algun monstre.

Fa temps vaig veure una pel·lícula on vaig reconèixer un ritual semblant. Un home gran es mirava al mirall: de lluny, de prop, el plec de la galta dreta, les arrugues del llavi superior lleugerament més ombrejades que la resta de la boca…També es feia preguntes en veu alta…

Al final de la pel·lícula, va sortir del lavabo, però quan hi va tornar al cap de pocs minuts, el va sorprendre la seva pròpia olor. Fortor de vell, barrejada amb colònia. Finalment, va deixar plantada la noia, molt més jove que ell, amb qui havia de trobar-se.

Imatges i ratlles

Una vegada vaig llegir un conte sobre un noi de Ceuta. Al port, de nit, borratxo, pixava de cara al mar. La brisa li retornava la seva essència; gotetes a la pell. Li feia gràcia i a ell, se li escapava el somriure. Al seu darrere, il·luminats (ja no sé si és el que vaig llegir o el que m’agrada recordar), els seus amics continuaven bevent, xerrant i rient sorollosament. Jo quan llegia aquelles ratlles, tancava els ulls i me l’imaginava davant meu, veient com li retornava el pixum als talons. I a mi, em feia riure. D’una manera, més o menys poètica, en una posició o una altra, a tots ens ha passat.

De tant en tant, durant les vacances em va retornant aquella imatge de felicitat.