Fàcil

Arriba el meu oncle d’Andalusia. Al llarg del temps sempre hem fet com si no sabéssim que era gai. No sé per què però la meva mare sempre ha dit que ell tenia simplement “amics” i quan es veia molt amb un altre home, aleshores eren “socis”. Avui el meu pare ha dit que no volia llet descremada: “Sense mariconades!”. I s’ha fet un llarg silenci. A la mare li ha vingut el riure i al final hem acabat rient tots a taula. Un drama aparent acaba en una gran broma.Era així de fàcil.

El barber

Paula Bonet

Per molt d’hora que em llevi, mai el sorprenc fent una altra cosa que el dia anterior. Es fuma la cigarreta com aquell qui ho fa després d’un gran esforç; són només les vuit del matí. A jutjar per aquest posat excessivament relaxat, diria que la barberia és seva. Sempre el trobo mirant els cotxes passar, recolzat a la porta.  Crec, però, que no és capaç de percebre cap dels vianants. Obre molt aviat però mai hi té ningú. És com si formés part d’un ritual per tenir sort. M’encisen aquestes coses estranyes que fa la gent. Estic segura que si hi té algun client, li deu tallar els cabells perfectament però sense cap atenció especial. És exactament això; crec que ho deu fer tot amb excel·lència però amb absoluta indiferència. Avui he passat tan a prop, intrigada per saber-ne més, que al final l’he pogut veure més de prop. M’ha mirat però crec que ha pensat que era casual; és el meu home gris.

A l’Antònia

Conrad Roset

Recordo que quan vaig arribar a l’escola Sant Esteve una de les persones que va acollir-me amb afecte va ser l’Antònia. Em duia de la mà i em portava a classe on m’esperaven nous companys i companyes. Recordo perfectament el mal de panxa que tenia perquè era la meva tercera escola en dos anys i volia que fos l’última. Van passar els anys, vam acabar l’escola i l’Antònia va fer un escrit per a cada alumne on ens explicava què era el que més li agradava de cadascun de nosaltres.

Quan vam trobar-nos en projectes polítics oposats, no vaig oblidar res del que ens vas ensenyar, Antònia, i no vaig voler oblidar aquelles línies que em vas escriure i que penso que vas fer amb sinceritat. Però ara, Antònia, no sé qui ets. Ens vas ensenyar a ser valentes, i ens sorprens amb escrits defensats amb inicials i un cognom genèric que  podria ser el de qualsevol. Ens vas dir que no havíem de tenir por de dir el que pensàvem. Ens vas dir que havíem de ser sinceres. Ens vas dir que els somriures eren molt poderosos. Antònia, prefereixo pensar que has canviat abans de posar en entredit tot allò que ens vas donar i que ara tant et molesta que reproduïm.

Els nois no ploren

El que m’agrada del teatre és que per poc que t’agradi una obra, sempre hi ha alguna cosa que cala. Una obra, per dolenta que sigui, no és mai material d’un sol ús. Allò que has vist va ressonant dins del teu cap. Ahir va ser Boys don’t cry, una reflexió sobre l’èxit i el fracàs. Una lluita de discursos feta a cops de cita que fa difícil de seguir el que pensa cadascú, si és que el que pensa cadascú existeix per si sol. La reproducció dels discursos d’uns i altres farceixen les nostres idees, ens apropen -també ens alienen- de la realitat. Si és que existeix una de sola. Una peça que demostra la necessitat de relativitzar sobre absolutament tot per avançar.