Un temps i un altre

2014-08-25 15.26.09

Hi ha coses que són molt semblants al final i a l’inici de les nostres vides.

Al començament de vacances, amb una calor sufocant, en una platja de Barcelona, aquest home em va cridar molt l’atenció. Elàstics, camisa de màniga llarga i vestit sòbriament de blau marí i blanc. Va estar mirant cap a la mar una bona estona. I després cap a la sorra. Indiferent a un temps i a un altre.

Anuncis

Ya lo dijo Andrés

5796850636_977ea36a9a_b

Eren les 6 de la matinada i Liede era l’escenari d’una combinació zombi d’orientals i occidentals somrients. No recordo si havia guanyat el Barça,  però els tres caminàvem abraçats cap a la boca del metro. Un carrer separava el nostre paradís de la normalitat. A l’altra banda de la vorera, els carros de noodles ja fumejaven. Davant nostre, el posat de la gent evidenciava que la nostra alegria els pesava. L’Andrés deia que feia massa calor. No me fui de Colombia para meterme en este puto infierno, joder. Em va demanar una mossegada del sandvitx que portava i se’l va cruspir sencer. Després també va demanar un glop d’aigua i es va beure tota l’ampolla. -¡Eres un cabrón, Andrés! Ell es tapava la boca i reia.

Mesos més tard ens escrivim, ens tornem a explicar aquella nit i em reinvento aquella matinada. Ya lo dijo Dostoievski: “Lo peor es que voy a echar de menos esta celda cuando me vaya”.

Interrupcions

3319805715_cce3e25b5e_m

 

Quan sopem, trosseja en tres l’última croqueta, i si pogués també ho faria amb l’última patata que té al davant. Va fent que sí amb el cap per seguir les converses, però ja fa temps que penso que ha de fer un esforç per ajustar-se a la normalitat. Fa com jo amb les cançons noves; repeteix les últimes paraules que ha sentit amb força, com si hi hagués estat atent des del principi.  Ahir li havíem de dir que mengés perquè quan se sent atret per alguna altra cosa, passa de tot. Vosaltres parleu, si jo us escolto!

Ell mirava la pel·lícula i jo hi parlava. Només va reaccionar quan al final vaig gairebé cridar:

-Cinema d’època,eh, pare!

Llavors, com si la meva interrupció fos ben rebuda, va girar una mica el coll, em va mirar rient  i va dir: -Cinema d’època, sí!

Moltes vegades li dic en broma si no va triar això de tornar-se sord.

Vivim carregats d’interrupcions, però una de les coses que admiro del pare és que sempre ha estat prou valent per trobar les seves pròpies interferències. Peti qui peti.

 

Por la calle de Galeana

 

Azul profundoA Ramon Xirau

 

Golpean martillos allá arriba

voces pulverizadas

Desde la punta de la tarde bajan

verticalmente los albañiles

 

Estamos entre azul y buenas noches

aquí comienzan los baldíos

Un charco anémico de pronto llamea

la sombra de un colibrí lo incendia

 

Al llegar a las primeras casas

el verano se oxida

alguien ha cerrado la puerta alguien

habla con su sombra

 

Pardea ya no hay nadie en la calle

ni siquiera este perro

asustado de andar solo por ella

Da miedo cerrar los ojos

 

Octavio Paz

Un solo

laura_medrano_solo_0

Solo

Al metro ja no empeny ningú i no hi ha tensió quan faig cua per pujar a l’autobús. Les mirades entre nosaltres han deixat d’estar plenes de sorpresa i de curiositat. El sol és groc, el cel ben blau i la nit arribarà a l’hora prevista. No estrenarem cap hotel en algun racó d’una ciutat que no coneixem.  Parlem sense pensar i tornem a ser qui sempre hem estat. Però ja no sabem qui som; estem contaminats. No té cap sentit beure aigua calenta, perquè la veritat és que, tot i els esforços per creure-hi, l’aigua calenta mai va guarir res. Això i allò només ho lliga una olor que, de tant en tant, porten desconeguts i que retorna quan ens els creuem pel carrer.

Un cabdell

mitl-simbol

Els amics diuen que ara he d’escriure, però sempre torno a Rilke: no són les grans coses aquelles que construeixen una bona història. No sento especial felicitat per quedar-m’hi, ni tampoc profunda nostàlgia per haver-ne marxat. De vegades, poder decidir ens resta intensitat. Fins i tot d’això hem de queixar-nos! Ara vaig dient que s’han de llegir els senyals i la gent fa que sí amb el cap: Ja, és clar!, Oi, tant. La veritat és que és una idiotesa dita amb seguretat.

De moment, tot està en un cabdell, però de ben segur que aviat podré anar estirant d’un fil i tot anirà deslligant-se. Només sé una cosa del cert que pugui ser una reflexió gairebé universal. M’he sentit lliure a pesar de les circumstàncies i això, de vegades, és molt més que sentir-se lliure a seques.