(re) flexions de gènere

He tingut un maldecap considerable al voltant de la flexió de gènere de les paraules. Tot i això, vaig defensar que en certs contextos era necessària, acceptant el repte d’adoptar la postura contrària a la Flórez. Que no és gens fàcil. Després de no deixar-me convèncer ni un pèl, que és una postura que diu bastant de la meva estupidesa constant, vaig pensar (i mig dir) que, efectivament, la Flórez, tenia raó en alguna cosa.
I em va calar perquè quan enfilava el carrer Riego cap a l’estació de tren, el feia anar i el feia anar i, de sobte, vaig recuperar el meu passat albiònic. Si hagués parlat a classe d’un “writer” o “teacher” no hagués entès que feia una discriminació entre homes i dones escriptores/homes i dones professores. Rigorosament, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere. A mi no em molesta que ens aturem a cada instant per dir “els/les, nois/noies” però arriba un punt que em ve el badall. Fuetegeu-me.Hi ha molts altres recursos lingüístics com ara bé l’ús de noms col·lectius on més o menys hi ha paritat. Si és això el que ens obssessiona.
Puc veure efectivament el gest i la visibilització en l’acte però m’espremo el cap per si això vol dir alguna cosa, a part de jugar al megaprogre descafeïnat (moltes vegades). Només el 15% de les llengües del món tenen el gènere no marcat en masculí. Demostra això que en el 85% restant hi ha igualtat de gènere? No pretendrem que la llengua que violem a cada instant i a aquestes alçades ens salvi dels nostres dimonis? No, oi?
Anuncis

encaixos de Biedma

“Para saber de amor,
para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor.
Que sus misterios,
como dijo el poeta,
son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen”
Amb això no pretenc fer una defensa de la promiscuïtat. Un terme que no m’ agrada gens, entre altres coses, perquè sempre el fa servir gent que no m’ agrada gens. És una paraula que hauria d’ esborrar-se del diccionari. No és ni fonèticament sensual. La detesto.
El que volia dir és que estic d’ acord amb Biedma (des de la meva petitesa perquè em fa vergonya verbalitzar el meu acord com si fos un vistiplau). Es pot ser infidel i estar terriblement enamorat. Es pot ser fidel a algú que ni tan sols no ho sap. Crec que es poden sentir moltes coses i moltes d’ altres alhora. I tenir-ho present és el més fidel de tot.

moments que estimo

Coses que m’estimo

El so del piano un mati de diumenge

amb l’estrall del fred a la gespa;

o la tebior de la llum de maig

i la tendresa d’una primavera incerta.

…….

La lluita per una causa, (per moltes)

sens dubte justa i digna,

i tot l’escalf de la mà sabuda,

perduda en mi i sense massa guia.

La mirada humida de la Nessa

la seva sobtada alegria;

i les coses que no sé

i tots els desigs que tindré un dia

Marta Pessarrodona

 
 

La conjura de los necios

 
Imagineu-vos que en un dia plujós algú us digués “bon dia” i vosaltres
l’increpéssiu per la manca de sinceritat. Imagineu-vos que actuéssiu realment com penseu, 
 
Ignatius, el protagonista, és una persona coherent i, de retruc, també insolent i impertinent. Una lectura sobre les dimensions del respecte, la tolerància i la sinceritat. 
De vegades podem arribar a pensar que existeix un complot de necis contra nosaltres, però el cert és que, en aquesta teoria, els necis també podríem ser nosaltres. Tot és qüestió de perspectiva.

més o menys això

Sixe as Joana Paredes. BARCELONA NETA
 
 
Aquesta imatge de l’exposició Pandora’s box del CCCB que em porta el record del que és necessari versus el que és estètic, o el que suposa la fusió d’ aquests dos elements versus altres prejudicis.
“Si clavaras una flecha en cada pared silenciada de Barcelona, sangrarían color”, això és el que diu més o menys Sixe amb aquesta obra.