El Jaume Pujol

 
Recordo els meus primers pantalons curts, blaus, i els mitjons blancs fins al genoll, i les serradures quan plovia. Aleshores la mare era irreductible i jo cedia a les seves modes. Aquest record me’l va fer venir l’altre dia el Jaume Pujol,  quan vaig trobar-me’l a les escales de l’ajuntament. Recordo molt bé que per a nosaltres, les noies que jugàvem a bàsquet al pati de la Immaculada, no era fàcil trobar bons entrenadors. Els bons, sempre els tenen els nois, dèiem. Però la veritat és que el Jaume Pujol mai va fer diferències. Una de les millors coses que guardo d’ell va ser la primera presa de contacte amb el criteri i amb el fet que  no servia de res pensar de manera automàtica. Ha estat estrany retrobar-nos després de 15 anys, sobretot perquè quan em mira, jo segueixo mirant-lo des de molt de baix, esperant qui sap si alguna indicació de joc,  encara amb la samarreta grossa de color blau i vermell, el número 12 ,els cucs a la panxa. Ell va ser el primer que em va posar en el cinc inicial. I això no s’oblida.
Anuncis

sense espines

Un homenot s’ha assegut sobre una cadira feble de potes de ferro. M’ha fascinat que a la butxaca del darrere del seu banyador de ratlles hi dugués el moneder de pell. L’he estat mirant una bona estona,  si li queia a la sorra, si se l’emportava a l’aigua…Al final l’he perdut de vista, els banyistes han anat clavant les seves tovalloles a tot arreu.
Al costat, parlava un home que es deia Toni. Ha anat repetint al llarg del matí que ell era la platja per la brisa, no per posar-se moreno, i que escoltava El Barrio perquè “las letras son muy reales”. Això li deia a la seva dona. Feia poc que eren home i dona, l’un de l’altre, perquè es van conèixer en el món de la nit. Això deia la dona a la seva amiga.Li explicava que havia tingut molts dubtes sobre la seva relació perquè ella no era de sortir gaire, només que la nit que va fer-ho per lligar, va conèixer el Toni. Però que clar, ella no volia ser una parella que viu en el món de la nit i no sabia què pensava ell de tot això.  Però que ara que ja ho sabia, estava més tranquil·la.
La mar li feia venir al cap que li agradava molt el peix sense espines.  Quan es cansa de mirar les ones, llegeix. Ara està llegint una novel·la molt interessant que es diu “Gafas de sol para días de lluvia” i va d’una dona que neteja habitacions de rics i que es vesteix amb les seves robes “pero que la van a pillar”.
L’escena era tan irresistible que només he volgut absentar-me uns segons per mullar-me els peus. L’objectiu d’avui era relaxar-me.

qüestionar-se per qüestionar

Què és més exacte una paraula o una imatge?
Depèn de l’època m’he anat responent diferents coses. Ja ho diu Ortega y Gasset que les nostres veritats no són sempre certes, són temporals. Amb tot, he de dir que majoritàriament ha guanyat el poder de la paraula, així que deu ser prou veritable i cert per a mi. Quan veus una imatge interpretes què és. En canvi, quan dius “tassa de te”, doncs és això; una tassa de te, per bé que impulsi multitud de sentiments difícilment transferibles en les persones que la veuen, la imaginen o la recorden. És la meva tassa de te,  també és la teva, i no és la mateixa. Ara bé, si no és la de ningú, he fracassat.
Fracassar, per exemple, és un verb que, per a mi, sona al que representa exactament. És aquell verb, també, que significa el final d’un camí forjat sense la capacitat de fer-se preguntes.

ramen

 Joves i treball, Alba Teixidor
La Natàlia és enginyera informàtica però sempre ha volgut ser moltes altres coses. Avui m’ha explicat que un dia, fastiguejada de la feina, va proposar-se d’obrir un local on només se servissin escudelles. Escudelles de tot tipus i que la gent hagués de bufar de ben a prop el bol i xarrupar per enfilar un fideu cap als llavis i deixar-lo lliscar cap a dins.Com que va descobrir que per reeixir en aquest gest calia mirar al sostre sempre, ja tenia pensat de pintar-hi uns dibuixos fantàstics que havia après a fer en aquelles classes d’aquarel·la que feien al barri de Gràcia. 
Amb aquesta idea al cap va posar un anunci per contractar una cuinera d’escudelles. No va ser gens fàcil, sobretot perquè en seure’s a fer entrevistes no sonava gaire creïble que algú volgués contractar d’avui per demà una cuinera. Sense restaurant. Cap donassa de mans esquerdades i brillants va respondre a la seva sol·licitud i per això va acabar desistint. Ara diu que obrirà un restaurant on es cuini ramen, que és allò que fan els japonesos i que també es xucla ben endins. El que passa és que també fa ganxet i encara no sap com lligar-ho tot plegat.

pica a la taula i diu: -Collons!

Alba Teixidor Divertimento
Canta, balla, parla. Però en algun moment comença la marxa enrere. Cantar en veu alta ja no és graciós, ara pots semblar una boja, ballar en excés és una provocació, parlar massa és ser arrogant. A partir d’una edat tot el que fas sempre ha de tenir una finalitat molt concreta.
Per què tu pots sentir-te lliure i jo no? Doncs perquè tu fas alguna cosa malament i jo faig el que toca, el que una persona com Déu mana ha de fer per responsabilitat. Ara pica a la taula i digues, collons! Molt bé, si vols que t’aplaudeixin i no que t’analitzin, molt bé, si vols cridar tant perquè jo també ho faci després fins a oblidar què estàvem discutint. Molt bé, si no vols que ens traguem la gorra cap dels dos, molt bé, si ens autoreferenciem constantment. 
Vols que t’expliqui un inici i un final per poder valorar, jutjar si el que faig té un sentit.I jo em nego a falsejar que això només sigui un camí. Ui,que utòpica! Ara pica’m a l’esquena també. Perfecte. Previsible.
Jo crec que la utopia l’ha creat gent com tu i la diferència és que els diners t’han acompanyat i has aconseguit fer-te invisible. Ui, quina demagògia! I així podríem seguir parlant fins demà. Però la diferència és que per a mi això no és un divertimento de condescendències i que em resisteixo a perdre el meu nom.

desafiar l’optimisme

He passat dies de pessimisme extrem  i necessari. Sobretot perquè crec que tothom ha de veure com el seu optimisme es veu amenaçat, algú el segresta i cal sortir a salvar-lo. Rescatar-lo i trobar-lo diferent. He passat una setmana fantàstica i, si fa uns dies deia que mentia, avui puc dir que només diré veritats; l’únic camí possible és el de compartir els nostres coneixements. Si el que defensem és  el més just no pot ser només nostre.Hem de deixar de ser ratolins dins de la roda i hem de mirar més enllà de la gàbia. Hi ha un fil invisible que uneix la gent que vol canviar el món i només cal posar-los cara, i noms. I poder-nos abraçar. Per fer una truita s’han de trencar els ous; no n’hi ha prou amb barrejar-los.

menteixo

Ahir vaig confessar a classe que els he estat mentint sempre. Vaig dir-los que sempre han tingut raó. Que el que ens van ensenyar els nostres avis, els nostres pares, ja no val per a la vida moderna. Que fins que la realitat no canviï han de robar, ser poc generosos, ser individualistes, poc companys dels seus companys, fer les coses cercant sempre el benefici d’ells mateixos i dels pocs que els envolten. Que només amb els instints que ja tenen ara, poden ser els reis del món. Em va alegrar sentir al fons:
-Però, què dius, profe?
Quan vaig decidir ensenyar (i aprendre) no pensava que hauria de parlar-los tan sols d’ideals. Haurem de canviar moltes coses perquè deixem de fer-los creure les nostres mentides, els nostres anhels.