La immediatesa és l’enemic

La immediatesa és l’enemic.

No és una reflexió meva, sinó la que he anat construint al llarg dels dies a través de les reflexions dels altres. Haurem de confiar en alguna cosa. Qui sap, potser haurem de confiar en algú. No hi veig cap més sortida que creure en els nostres llaços per no caure en un individualisme feroç (i invisible fins ara)  que ja va cristal·litzant en la manera de relacionar-nos.  Aquesta lluita l’haurem de fer des de la generositat, no només pel nostre futur. M’han dit que això és massa romàntic, però pensar que la sortida es farà d’avui per demà no és gaire més realista.  De fet, ens revela quelcom pitjor;  la voluntat de salvar (abans que tot) la  nostra realitat, per acabar oblidant el deute pendent; la dignitat col·lectiva. En aquesta lluita no hi ha d’haver primers ni segons. En aquesta lluita no hi pot haver oblit.
Hem perdut la il·lusió d’un món que semblava real.  Ara toca construir-lo. 
Anuncis

A les nostres mestres

L’Àngels i la Concep
Quan jo duia bata de ratlles blanques i roses, el meu nom anava filat en blau. A mi no m’agradava el meu nom. Era massa llarg i sempre se’m tallava quan avançava el braç per fer salsitxes de plastilina. A més a més em semblava el nom d’una iaia, no pas el d’una nena. En canvi, la Concep, la meva mestra, sempre em deia que era un nom ben bonic, perquè no es repetia gaire. Com que m’ho deia ella, que sempre duia aquelles mitges plenes de partitures, d’instruments, d’estels que jo podia estrènyer amb la mà, semblava veritat. La Concep feia molt bona olor i era molt amiga de l’Àngels, que era una altra mestra de l’escola, amb uns ulls tan ametllats que sempre havia cregut que havia de tenir algun parent xinès. Però sempre em deia que no, m’abraçava i em feia pessigolles.
Dècades després les he retrobat i segueixen sent tal i com havia imaginat que serien. Les nostres mestres: la Concep, l’Àngels i tantes altres que, sense voler-ho, també ens van ensenyar a somiar qui volíem ser.

Res més a dir

No sé per què he anat sentint l’impuls d’escriure al llarg dels anys. Però trobo una definició que m’agrada molt i que m’hi ha fet pensar.
Els surrealistes deien que hom esdevenia poeta quan coneixia la realitat en profunditat.  Amb aquest coneixement era quan aleshores era impossible de no rebel·lar-se contra el món existent, amb mitjans estètics diferents dels que podia dictar o entendre la convenció.  Penso que, de fet, Breton ho explica a la perfecció:  la bellesa serà convulsiva o no serà. Certament, és difícil que aquesta convulsió i aquest desig, angoixant però complaent, no fecundi tot allò que fem, també el fet d’escriure. Encara que no sigui poesia.

Avui sembla que deixi l’apunt sense acabar. Però és que no hi ha res més a dir.

Retrat d’un economista

Aquest home de mirada curta, de cos malgirbat, de cabells gruixuts i roba pesant, ens espera a l’estació d’autobusos llegint tres llibres alhora. Faig un esforç per poder veure’n els títols. És un pensador en perill d’extinció, és un economista enamorat de Dickens. Corre cap al cotxe sense saber on som i m’ha fet riure. Però no ha perdut l’autoritat.
Entra a l’auto, intercanviem quatre frases banals i comencem a esprémer el que sap. Intentem aprofitar l’oportunitat que ens dóna el trajecte. Reconeix que el seu món es defineix a partir d’una premissa falsa; considerar l’economia com a ciència.  Aquest és un home que defensa la psicologia per sobre de la matemàtica, que parla de la ignorància supina de molts que ara ostenten el poder. Ens encoratja a combatre’ls amb preguntes senzilles.
Quan algú com ell reconeix que no té respostes per a tot, és quan penso en totes aquestes persones que ens hem anat trobant al llarg del camí amb un coneixement pobre però obstinat. Segur que vosaltres també els coneixeu.