abans i ara

de cop i volta vaig deixar de mirar la televisió amb la família, vaig canviar l’emissora del cotxe, vaig començar a deixar de posar-me talons, vaig deixar d’anar a l’Hermètica i maquillar-me com una porta, vaig deixar de beure i drogar-me compulsivament, vaig deixar d’estar en silenci, vaig desafiar tot allò que em semblava monolític, vaig començar a dubtar de les notícies, vaig fer trontollar la meva feina per a tota la vida, el meu nòvio per tota la vida i vaig descobrir que hi havia una altra realitat que havia estat davant de mi tot aquest temps.
Ara torno a mirar la televisió amb la família, m’atreveixo a posar l’emissora d’abans, em poso talons quan em ve de gust, podria deixar-me caure per algun lloc de l’Hermètica sense autoflagel·lar-me, m’embriago fàcilment, aprenc a estar en silenci, m’encurioseix tot allò que pot ser monolític (sobretot si s’ho creu realment), dubto de les notícies, fins i tot de les dels meus, goso enamorar-me ( imagineu fins on arriba l’atreviment!).He perdut la vergonya, m’importa un rave.
Quan els principis assoleixin empresonar-nos estarem doblement caçats.

Nena, tu què vols?

Em planto a la botiga de queviures del meu poble. Donasses i homenots s’agombolen amb la seva armamentística de cistells enormes de vímet, carros assassins de quadres. Surto del meu cos per adonar-me que he estat arraconada a la prestatgeria del fons entestada de llegums. 
Hauré deixat de ser una dona de poble? Les xerrameques em fan riure per sota el nas i em deixo emportar per aquelles paraules encisadores que demanen a crits ser rescatades. A ciutat la gent no “rumia,” només “pensa “. Els dependents no tenen aquell bloc allargassat de paper fi i oliós on apunten les sumes dels productes que hom va caçant al vol d’aquí i allà. A ciutat tenen unes màquines que il·luminen el taulell que no sumen preus sinó icones de colorins llampants! 
Tothom a la botiga del meu poble m’ignora. He tingut sort, però, perquè al final la mestressa m’ha envestit amb un crit i m’ha fet tornar al meu cos de cop: -Nena, tu què vols?
I en aquell context, m’ha semblat una pregunta formidable.

cobertura

El tret erra. La rebequeria era a la dreta. A l’esquerra trobarà la reivindicació no pas la indignació, que aquesta última qualitat és per als que encara disposen de temps per a perdre. 
De totes maneres, gràcies per certs poders que se’m reconeixen però una cosa és que em senti atreta per les persones intel·ligents i una altra de molt diferent és que sempre hi hagi d’estar d’acord.