“Dichoso el que olvida”

3939926169_c83141662c_o

Al llarg de la xerrada, el Josep-Lluís intenta definir què és la literatura. Explica les coses d’aquella manera que no saps si se’n riu de tu o si va de debò.  Segurament hi ha una mica de les dues coses. 

Aquesta vegada sembla preocupat perquè diu que els nois i noies ja no escriuen. Li ha dit també un editor; és molt difícil trobar gent jove que escrigui perquè se’ls han menjat el temps. I si estiguéssim començant a pensar com màquines? I ens recomana Elogio del papel, de Roberto Casati.

Continua parlant de l’era digital i diu que per a ell Emily Dickinson és més present que Cristiano Ronaldo i que ostres, està enamorat d’Emily Dickinson i s’hi voldria casar! Miro al meu voltant. Tot ple d’estudiants, d’abans i d’ara, riuen. Ningú no ha mirat el mòbil. 

Se’ns han menjat el temps. No tenim gaire temps per furgar-nos a dins i ser capaços de dedicar-hi temps per lligar les idees i estimar-les; dedicar-los hores. Quan vaig deixar la universitat, trobava que havia de fer molts esforços per no desconnectar-me de la literatura. La cultura està esdevenint gairebé un acte de resistència?

Encara està parlant sobre què és literatura, d’una manera, gairebé, metafísica. Qui som? Elogi de les petites coses i de l’alegria en majúscula. Hi ha poques persones que tinguin  l’habilitat de connectar clàssics universals amb realitat i servir-los amb humor i destresa a les aules. I encara més. Explicar coses tan complexes tan senzillament. Què som? Ben poca cosa i alhora coses extraordinàries. Fixem-nos en aquestes petites coses. En algun moment, fins i tot, podrien arribar a ser un bon pretext. Res més que això: “Dichoso el que olvida el por qué del viaje y, en la estrella, en la flor, en el celaje deja su alma prendida”, Machado.

A la plaça Concòrdia

th

A la plaça Concòrdia, jo només hi veia cames i peus. A la meva alçada només hi havia els meus cosins i semblava que allà podien passar moltes coses que els adults no arribarien a saber mai, si no fos perquè, de tant en tant, abaixaven el cap i ens enxampaven estomacant-nos amb el palmó. La meva mare m’empenyia suaument cap enrere i em deia:

-Pica, pica amb el palmó a terra, carinyu.

Em posava polaines quan feia calor, em pentinava els cabells de manera que semblava que portés un casc per cap, em tenia allà sota durant hores, sense poder aixecar el cap de tanta gent que hi havia. Vivia amenaçada pels meus cosins que aquell dia m’haurien fet saltar un ull amb el palmó de l’hòstia si no hagués estat més viva que ells. I encara volia que piqués per fer-la feliç! Estimeu els vostres fills. Sisplau.

Foto: Takafumi Goto, Fencing.

Vinyoli

735941_10151246741628881_20717171_o

És tard, és hora de tornar a Begur
en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l’estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Fragment de “Sunt lacrimae rerum” a Tot és ara i res.