Cançons i camins

Les cançons fan uns trajectes estranys. Recordo la primera vegada que vaig reconèixer una de les cançons que després esdevindria una de les meves preferides. Estava malalta i era a casa sola. La solitud, aleshores, era una petita recompensa perquè el reialme dels meus pares passava a ser meu per uns moments. Regirava armaris i calaixos i sempre pensava que trobaria alguna cosa que revelés algun secret de família molt important. Aquesta curiositat estúpida encara la tinc per a altres coses.

Recordo que aquella cançó que vaig sentir a la ràdio se’m va clavar d’una manera gairebé màgica al pit i vaig convèncer el pare perquè me’n comprés el disc. Necessitava escoltar-la a tothora. Al principi només sonava aquella cançó, una i altra vegada, i sempre li trobava alguna cosa nova. Després vaig donar permís a les següents pistes, que van fer-me veure que realment totes m’agradaven moltíssim. Van passar anys i algú a qui vaig conèixer em va posar per casualitat aquella cançó. Vaig pensar que era un senyal i mesos després vaig adonar-me de les conseqüències de concedir aquesta autoritat a una cançó. L’alta estima en què ens tenim fa que pensem sovint que només aquelles persones que són capaces de reproduir el que sentim i el que pensem són veritablement intel·ligents.  I al llarg del temps l’he anat trobant en boca de molta gent amb criteris diversos. Jo he anat callant sempre que ha aparegut.

Ara feia temps que ningú no en parlava, fins anit, que algú va posar-la dient que era una de les seves preferides. De nou vaig sentir un desig irrefrenable d’acostar-me al fan misteriós. Però no ho vaig fer, extenuada de tots aquests assalts melòdics inconnexos. Potser no ha estat mai la cançó especial que pensava. Potser concloc erròniament que per ser-ho caldria que esdevingués una expressió compartida només per una minoria.

Anuncis

Entre desconeguts

Caminàvem pel poble i parlàvem des del més vague al més profund i, de tant en tant, somrèiem. Existeix una connexió estranya entre gent que no es coneix i té poc temps per fer-ho. Sembla que el que ens envolta es conjuri d’una manera estranya.

Va arribar la nit i vaig marxar sola. No va caldre dir res a ningú perquè només ens lligaven les converses.Plovia molt i les escales de pedra eren cobertes de tanta aigua que semblaven rius. Vaig baixar corrent xopant-me de cap a peus. Reia bàrbarament i pensava que, de trobar-me algú, l’espantaria. Com aquella vegada que van trobar-me fent patades a pedres a la muntanya perquè em sentia miserable.

L’endemà, l’autobús baixava lentament cap a la ciutat i anava deixant enrere Morella, amb l’escalf d’un sol que s’havia fet esperar.

En tres dies no havia sentit humitat. Som tant lliures entre desconeguts…

Recomenço

El pare em va descobrir que els llibres podien empastifar-se amb la xocolata del berenar. Des d’aleshores no he deixat de prendre’m la lectura com una aventura apassionant. Després va arribar l’escriure, com si totes aquelles històries ja no cabessin dins meu i necessitessin sortir a passejar.

Vaig començar a fer-ho amb pretensió, que és el que ens ofereix l’adolescència i la ignorància dels inicis. Després vaig pensar que aniria aprenent-ne més, però al final no he pogut defugir aquell estil que semblava inacabat, com si visqués en un procés d’acomodació constant.

Miquel Martí i Pol deia “Tot és en tot/delimitat, tangible,/i a poc a poc, amb mots de cada dia,/pot concretar-se en signes, en paraules”. És aquest mateix afany el que he mantingut al llarg dels anys en tot allò que he anat escrivint. Amb més o menys gràcia. Això ja ho direu vosaltres.

Tot és veritat

Imatge

«Acerca de lo que es real y lo fantástico, lo que es verdad y lo que no es verdad, lo que es parcialmente cierto, y cómo, al final, todo es verdad». Tim Burton
La meva pel·lícula preferida és, encara sense adversaris, Big Fish. La història d’un pare capaç d’explicar coses fantàstiques al seu fill que acaben revelant-se com tot un seguit de relats reals, per bé que inversemblants en un inici. No em considero fan de Tim Burton però reconec que reinventar-se el món amb comparacions que encara no han estat escrites, és un exercici molt intel·ligent. Alguns ho fan a través de la literatura, altres a través de la música, i també pot fer-se fora d’aquests instants que ens retenen davant del bloc de notes o del diccionari invers.
Som davant de fets extraordinaris que hem relegat a quotidians i, en canvi, els hem anat substituint per una munió de coses evidents i efímeres. No dic que haguem de viure sempre d’exageracions però viure a cavall entre la fantasia i la realitat, anar a cercar aquesta línia gairebé imperceptible que les separa, és també una manera de sobreviure i imposar-nos a la grisor d’aquests dies.

Las voces de los ecos

Biocentrismo del sueño, Carla Andrade

“A distinguir me paro, las voces de los ecos”
Antonio Machado.

No he sabut mai com escriure poesia. És tan difícil que ni tan sols recordo una vegada que ho hagi provat seriosament. En canvi, últimament, en llegeixo força i em sento atreta per aquest misteri que només viu als poemes. Moltes vegades la incomprensió en el primer moment, en el segon, fa que tanqui el llibre. Crec que en aquest abandó he anat convertint els poemes en peces de força inexhaurible.  De fet, el vers de Machado apareix com un missatge, com si aparegués per iniciar una llarga conversa amb mi, com si em convidés a reflexionar sobre alguna cosa que no he repensat prou.

Al final de l’abstracció m’assalta un vers de Cernuda “Así, pensabas, el poeta/vive para esto, para esto…para que años después, siglos/Después, obtenga al fin el disciplente/Favor de un grande en este mundo“.

La poesia és estètica però també és aquest misteri útil que té la capacitat màgica de retornar-nos a nosaltres mateixos perquè ens escoltem a la força.