viure arriscadament

Es veu que Joan Oliver no deixava seure Mercè Rodoreda a taula. Quan la veia arribar s’obria de colzes i cobria les cadires del voltant. Ella que s’havia embolicat  amb Obiols era maleïda per Oliver, per haver -lo engatussat i empès a deixar la seva dona amb una criatura (pobre Obiols!),i   per això la Rodoreda no acabava de ser ben vista pel cercle intel·lectual de Sabadell. Jo crec que, a ella, tant se li refotia. Després d’haver viscut la guerra i la postguerra, haver patit l’exili, sobreviscut a un marit imposat , seguia fent el que realment li venia en gana. I segurament reia de valent. Vivia arriscadament, com diu ella mateixa en alguna entrevista. I no només per les circumstàncies històriques.
Tots en tenim de misèries. Ja ho veiem, fins i tot els déus. L’important és  que el nostre món no sigui petit. Diuen que el que fem reflecteix el que som. No necessito saber res més de Rodoreda, doncs. “Mirall trencat”, per exemple, ho diu tot.

que algú els faci callar

Som molts els que hem cregut que el bilingüisme al nostre país és el primer pas cap a la presència absoluta del castellà. I que molts arguments que ens serveixen els defensors d’una víctima, que no existeix, són fal·làcies. Per això, el debat que em lleva avui (el fet que les administracions públiques puguin tenir el castellà com a llengua preferent) m’ha encabronat.
Les persones nouvingudes (per feina o per estudis) entenen a la primera per què tot i poder parlar dues llengües (em sento molt orgullosa del domini d’aquestes) alguns usem amb més freqüència el català. Cal tenir molta cura a l’hora d’explicar l’origen del país català, els nostres drets i les nostres llibertats. Això, algú mínimament sensible i amant de qualsevol poble (incloc els amants profunds de l’espanyol), ho pot entendre,perquè sap què significa.
A la Melissa, a l’Alec, a la Lamia, al Youssef se’ls exigeix entendre i parlar la nostra llengua per ser un ciutadà català de dret. Una entrevista en català al final del procés és el fet decisiu perquè puguin ser arrelats. Però en canvi les administracions públiques podran permetre’s no exigir aquest dret? Allà sí, aquí no. Per a mi, els últims haurien de demostrar encara més que els primers.
Quantes vegades seguirem permetent les insolències dels partits ultraconservadors únicament admirables per la seva persistència en la negació de les nostres llibertats? A aquests no els fa callar ningú? 

el català amable

Seré una de tantes. Una de moltes que avui reivindicarà el paper de Joan Solà. Una personalitat amb un nom de personalitat que ahir va morir. La defensa del català atent i amable, la defensa contundent i abanderada de la lògica, si és que en té, el sentiment que va arrelat a una llengua. El català que viu en alerta però no paranoic d’una amenaça que se salva només amb la nostra actitud.
L’home que va saber “llegir i escoltar les opinions dels col·legues” i que així va impedir “d’arrepapar-se en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.)”.
Aquesta llengua d’en Solà, que és de tots/tes. La forma és important, però això no fa la llengua més viva. És en el gest d’exercir-la naturalment que els altres, simplement, segueixen.
Aquest cuentu, per suposat, se l’hauria d’aplicar una servidora.

detractora d’aquest progrés

Un e-book per viure més de pressa, per tenir a l’abast tots els llibres que puguis imaginar. Sempre havia pensat que els lectors érem l’última esperança davant de l’atac al romanticisme. On viuran els passejants de llibreries, els fascinats pels fulls grocs, els embadalits davant de prestatgeries polsoses?

És per facilitar-nos la vida (ens diuen). Potser si hom llegeix Ken Follet i l’ha de portar a la travessa de la Rambla amunt i avall… Però tinc la sospita que ens autoimposem una dificultat i enderroquem tants somnis.

Abans de dir que sí o no, hauríem de preguntar-nos per a què. Avui em sento una detractora d’aquest progrés.

qualssevol

Pantalons curts i amples, samarreta sense mànigues. Arriba la dessuadora grossa sobre el banc. La boqueta de la cigarreta que ell em passa. Jo porto el tabac. Intent desesperat d’una seguretat frustrada. Genolls arronsats, tot estudiat. El miro de reüll mentre que llepo el paper. Surto d’assaig però porto anells grossos a les orelles i una cua mal feta. Fumem.
Només quan ja he de marxar, ell s’aixeca, porta el casc a la mà. Fins divendres. 
Així era jo i ell no sé qui era. Suposo que jo per ell i ell per a mi érem uns qualssevol. Abans, si et senties  un qualsevol necessitaves anar amb algú.