Badar

 

afro-61Ja arribava tard però com que encara no sabia quin impacte podia tenir per a qui m’esperava, vaig estirar encara una mica més.

Per un retard sempre es pot demanar perdó però un temps que deixes perdre, per a no-res, és imperdonable.

Arribes esbufegant a un lloc i ningú ha parat atenció a l’esforç que has fet per escurçar aquell retard. Aleshores penses que podies haver acabat de llegir aquell article que feia tan bona pinta , haver acabat el correu que has deixat a mitges i que confies que hagi quedat a “esborranys” o, simplement, continuar badant. Badar, badar, badar.

Confesso que jugar amb el temps em diverteix. Per exemple, si he de sopar amb amics que fa temps que no veig, cosa que m’agrada molt, m’agrada sortir a passejar abans fent veure que no hi vaig, com si realment existís aquesta possibilitat. La sensació és que les ganes augmenten exponencialment davant del risc que suposa no acabar anant-hi.

Vaig arribar vint minuts tard, vaig pujar les escales i la porta era mig oberta. Vaig obrir una mica i vaig ficar el cap, primer. El cos, després.

-Ah, ja ets aquí!

Davant meu una persona amb temps propi.

Imatge: Cristina De Middel

Anuncis

Flying free

flyingLa lectura em dóna disciplina i m’ajuda a retornar a la part més civilitzada de mi. És l’única manera de retrobar-me amb l’ordre i la paciència. M’atabalen les expectatives, cada vegada més. Tant que ho puc engegar tot a rodar si m’hi capfico en excés. Això no és madurar; és créixer. Prou que ho sé i  hi poso remei. Davant de tanta joia que fa sentir una immensa tristor si l’alegria no es dóna amb l’exacta plenitud que m’envolta, quan arriben les vacances, faig el possible per tenir moltes lectures a prop. Especialment per Nadal. Ahir vaig llegir per primera vegada un article d’Isabel Coixet. L’autora escriu que en un avió a Berlín hi ha un nen que no deixa de cantar cançons de La Sirenita. La mare el renya mirant avergonyida a tort i a dret: “Canta per a tu, que molestes la gent!”. Però ni a la Isabel ni a la resta de passatgers els molesta.

En canvi, a la fila 22 hi ha un paio que no deixa de parlar de Catalunya, dels pares separats, de les seves virtuts com a pare, de les costelles de cabrit que va cruspir-se a casa del seu cunyat la setmana passada, de les gangues de vol que ha aconseguit en un any, etc.

A la Isabel li agradaria dir a la mare del fan de La Sirenita que no molesta ningú i que, de fet, li agradaria que el seu fill cantés més alt per fer callar el passatger petulant de la fila 22.

Aquesta reflexió m’ha dut fins al llibre que estic llegint ara: Un home enamorat.  Les observacions d’un pare, escriptor, sobre el caràcter intrigant que una de les seves filles va forjant m’ha fet pensar sobre els hàbits i criteris que hem establert sobre el silenci que ha de regnar entre nosaltres. El mateix silenci que acaba imposant converses banals. Posats a desitjar, això podria canviar el 2016?