elogi de la mentida

Diu Montserrat Roig que un crític literari va dir-li una vegada que no podria arribar a ser mai bona escriptora perquè ni es drogava, ni bevia ni era lesbiana. Potser, aleshores, encara quedi una mica d’esperança per a mi.

Bé, el cas és que tot i que de vegades em demostri dues voltes rebel en aquest cas, l’important no és mai el què sinó el com. És només així com convencem les persones. Diu Roig que per arribar a molta veritat hi ha d’haver una mica de mentida i crec que parla d’il·lusió en el sentit de màgia, ficció. I és per això que cada vegada crec més en les mentides compartides que són capaces d’erigir un moment veritable, necessàriament efímer.Ni tu ni jo ens estimarem mai tot i que ens ho diguem.

Hi ha gent incapaç d’emocionar-se. Diria més, hi ha gent que es resisteix a ser emocionada.Tremoleu quan algú es digui que és impermeable i fugiu-ne al més aviat possible del seu costat. 

Muchacha punk, Fogwill

“En diciembre de 1978 hice el amor con una muchacha punk. Decir “hice el amor” es un decir, porque el amor ya estaba hecho antes de mi llegada a Londres y aquello que ella y yo hicimos, ese montón de cosas que “hicimos” ella y yo, no eran el amor y ni siquiera –me atrevería hoy a demostrarlo–, eran un amor: eran eso y sólo eso eran. Lo que interesa en esta historia es que la muchacha punk y yo nos “acostamos juntos”.

Otro decir, porque todo habría sido igual si no hubiésemos renunciado a nuestra posición bípeda, –integrando eso (¿el amor?) al hábitat de los sueños: la horizontal, la oscuridad del cuarto, la oscuridad del interior de nuestros cuerpos; eso.

Primera decepción del lector: en este relato soy varón.”

Si us agrada, a mi m’ha sorprès, més aquí

Estellés

aquest any miserable,
m.cm.ixiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicenç ventura desterrat a múnic o parís,
joan fuster a sueca
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina,
i circula un tenebrós prestigi-,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot
mentre pels carrers de vàlencia
la gent, obscena, crida i crema un llibre.
 
Articulació de la poesia en majúscules en minúscula. S’agraeix quan es manifesta com una peça difícilment articulable deslligada de la nostra realitat, d’una història que pot semblar llunyana. Pot semblar-ho, he escrit.
 Estellés i la seva poesia;
                                          una granota a la butxaca.

canviar el món

Amb tot. Tot allò lleuger i rosa que pugui atribuir-se a Belli. No puc deixar de pensar en aquells fragments on parla d’aquella màgica escena. Al moll, el seu amant, el capitost li fita els dits dels peus i aleshores és quan ella s’adona que mai serà feliç al seu costat. Perquè els peus diuen molt de les persones. I és per això -suposo- que irremeiablement ell la segueix intuint com a dona innocent, inofensiva, com si ella sentís que la revolució fos una moda. I ella ho explica així. Fins i tot, l’arriba a subestimar perquè es maquilla i això (és clar, com ho heu dubtat!?) la fa incapaç de relacionar-se o entendre això que és tan propi de l’esquerra viscuda des del bressol. Però sense qui ningú no ho sàpiga, dispara des del silenci, riu de si mateixa, dels altres. Molts de nosaltres, jo la primera, hauríem d’apropiar-nos de certs conceptes que semblen propietat dels “altres”. L’ambició, el màrqueting no és dolent.Si de de veritat, és clar, volem canviar el món.

dia de la dona

Fui rebelde tardía. Durante la adolescencia me dediqué a leer.Leía con voracidad y pasmosa velocidad…Los sueños revolucionarios encontraron en mí tierra fértil.Lo mismo sucedió con otros sueños propios de mi género. Sólo que mis principes fueron guerrilleros y que mis hazañas heoricas las hice al mismo tiempo que cambiaba pañales y hervía mamaderas.

Gioconda Belli, El país bajo mi piel