Ara que feu 30 anys

No se m’havia acudit mai que acabaria fent de mestra perquè sempre havia volgut fer de periodista. Corresponsal de guerra, havia arribat a dir en alguna ocasió! El cas és que després de quatre anys a l’institut, vaig acabar fent Filologia Catalana, una carrera amb gairebé tant de risc com ser en una trinxera exercint el periodisme. Uns estudis que no van comptar amb gaire d’entusiasme per part dels pares que haurien volgut per a mi una carrera “de profit”. Al final se’m revela que sense els estudis de llengua i literatura catalanes no em podria explicar qui sóc ni on sóc ara.

11243915_656659521101127_1638206510800020979_o 

Va ser una decisió presa gràcies a professors com l’Anton Carbonell, la Mercè Sanuy, la Remei Ventura o en Josep-Lluís Badal que ens van ensenyar a somiar i a creure en nosaltres mitjançant la literatura. Recordo que aquest darrer ens deia que havíem de guixar, tant com poguéssim, els llibres que llegíem i que sacralitzar-los era una bajanada. Vam aprendre, doncs, que els llibres eren manuals de vida i que com deia Montserrat Roig: la literatura es fa amb mentides que després esdevenen veritats. (No sé com quedarà això, ara, amb tanta fal·lera informàtica).

L’institut va ser l’espai que va quedar entre la infància i l’adultesa i jo me’l vaig prendre com una aventura; una possibilitat de construir una nova identitat, de conèixer nous companys i d’allunyar-me de casa, que era a tocar de l’escola on havia anat sempre. Recordo encara la sorpresa que suposà que, de cop i volta, el món et comencés a tractar com si fossis una mica adulta i et fes preguntes per a les que no tenies gaires respostes. L’institut proveïa respostes o generava nous interrogants: penso en les classes de Filosofia d’en Fortunato on vaig descobrir l’estreta relació entre llengua i pensament. Amb les classes d’Història amb en Parra, la Lídia Tuà o en Campos vaig tenir la sensació que passat i present es lligaven amb les seves sessions i que el futur era una assignatura pendent per a nosaltres.

Quan vaig arribar a l’institut jo era la segona generació de l’ESO i el professorat ballava a un ritme estrany. A casa, mirava els llibres de la meva germana, set anys més gran que jo, i sentia que eren ja d’una altra època: no sabria dir què va sacrificar l’ESO, però diria que al final tot el que vaig aprendre ho vaig fer del professorat i no d’un sistema educatiu en trànsit. A tots vosaltres, gràcies per tot el temps i exigència dedicats i enhorabona per aquest 30è aniversari!

Anuncis

Remiten a sus huecos

nace-el-lobby-de-la-espana-vacia-ocho-autonomias-exigen-un-nuevo-reparto-fiscal

La literatura no es para convencer a nadie, sino para hacer preguntas“, Sergio Ramírez.

M’agradaria poder canviar literatura per tants altres substantius. Avesats a les explicacions completes, cal desconfiar de totes les teories que aconsegueixen explicar massa bé totes les coses. És per això que he gaudit tant amb el viatge per l’España vacía, de Sergio del Molino. No només per les reflexions, la guia de lectura que suposa en si el llibre, o el deslliurament de l’identitarisme -qui sap si caldria exigir un perdó per això, sinó per un ús de la llengua espanyola a cavall entre la frescor i l’estil castís. No sóc ningú per valorar-la, només sé que les ratlles es llegeixen i es ressegueixen amb molt de plaer. Del Molino és un company de viatge que, com Machado, no fa  “un potaje metafísico sobre la identidad nacional” del paisatge.

L’assaig és com una matrioixca, però l’assagista sempre torna. Com el retorn als orígens sobre el que han escrit diversos escriptors que ressenya breument: Hasier Larretxea, Francesc Serés, Jenn Díaz, Lara Moreno, Ángel Gracia, etc. O el passat, el camp o el desert on retornen, també, “una internacional de músicos viejóvenes“, “tirando de memorias familiares, trasteando en desvanes cuyos objetos no tienen sentido ni nombre“.

Tantas cosas remiten a sus huecos.

Foto: Jon Nazca

Et fas amb les paraules

                                                                                                            kawauchi_02459d_650                                                                                                                                                                                                                                     
Et fas amb les paraules/mestressa de les coses“, Maria-Mercè Marçal

Amb les coses que van passant, de vegades, els espais passen a ser el testimoni d’allò succeït i són el retorn inesperat d’un munt de vivències passades.

Fa un temps, el passeig de Lluís Companys, per exemple, era un camí que feia sovint. Quan enfilava els últims graons de l’estació de tren m’agradava mirar ràpidament com lluïa l’Arc de Triomf, com si hi hagués la possibilitat que algun dia deixés de ser-hi. Al llarg dels dos anys que vaig anar repetint l’experiència, sempre em va semblar que el cel que l’envoltava era lleugerament diferent. L’observació no s’allargava més de dos o tres segons i sempre vaig pensar que valia la pena fer-hi una fotografia, però no la hi vaig fer mai. Potser ha estat millor així.

Després, va desaparèixer de la meva vida. Algun dia hi he tornat a passar per davant i he sentit com si l’arc m’estigués esperant. L’he mirat avergonyida per haver estat absent durant tant de temps. Ja no hi sóc, no.

El que és immutable ens recorda com n’és, de fugissera, la vida. Com recordarem els llocs que tot just descobrim avui?

Imatge: Rinko Kawauchi

Mei

mei

Imatge del documental Mei

“La Natsu s’ha engreixat força. Porta els cabells curts, ara. Se’ls ha allisat. Va maquillada i du un vestit occidental de color blau fosc. Els tres nens vesteixen exactament igual que el Yasunari, també amb estil occidental, també foscos, amb camisa blanca i corbata.

-Oi tant, i tant! Ha de venir a veure quina casa que tenim. Qui ens ho havia de dir, després d’aquells anys d’estretor i mal viure en aquella escola de mala mort.”

Haru, Flavia Company.

Diu Hannah Arendt:  “Para mí lo esencial es comprender, tengo que comprender”. En aquesta recerca, la literatura i l’art ens ofereixen la possibilitat d’entrelligar experiències i lectures per arribar a alguna conclusió. O per trobar més preguntes.

Va poder succeir ahir mentre passejava pel passadís d’imatges crues que ens deixa el World Press Photo 2016.

El documental Mei es projectava en una de les sales de l’exposició i alguns estudiants que ahir no feien festa hi anaven entrant, convidats per una mestra que els anava ordenant en els bancs del meu davant. He de confessar que com a mestra sempre tinc aquest delit d’observar com se les empesquen els altres companys de professió en situacions francament complicades on adolescents i adults intolerables hem de conviure junts. Ho va fer molt bé, malgrat que sempre hi ha adults a qui els adolescents molesten, facin el que facin.

En un dels moments del documental, una noia va obrir els ulls en senyal de sorpresa quan la Mei va dir que només veia els pares una vegada l’any.

Vaig tornar a posar els ulls a la pantalla, va sonar aquella cançó que creia oblidada i vaig recordar totes les que obrien els dies a la Xina. Fins ahir no sabia que eren les mateixes a totes les escoles del país. Aquelles tonades, aparentment alegres, sonaven cada matí i em feien posar tan malenconiosa… Tenia ganes de tornar a casa. Travessava el pati on els alumnes desfilaven i pujava a fer un cafè a la sala de professors. Pocs professors parlaven anglès, així que em dedicava a observar i a no molestar gaire.

El fred a les aules, les hores de lliçons interminables marcades per la repetició i la disciplina s’escolaven per les seves espatlles. Ningú mai manifestava estar cansat. Un paisatge de resiliència col·lectiu que em provocava una admiració i una tristesa profundes. I el somni d’Occident, a l’horitzó.

Petita festa

haru-flavia-companyDe casualitat i mitjançant el pròleg d’un llibre de Maria-Mercè Marçal arriba aquest poema a les meves mans. “Petita festa” és la versió que Marià Manent va fer d’un poema xinès de Li Po, poeta del segle VIII.

M’agraden, especialment, les darreres estrofes:

Quan s’acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l’he tinguda.

Si me’n torno al casal,
em segueix l’ombra muda,
i una mica més lluny
m’acompanya la lluna.

Escriu la mateixa Marçal que existeix una tensió entre “el jo poètic, la lluna i l’ombra” que remeten, “en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud”. Una deliciosa coincidència amb l’altra lectura que em té ocupada aquests dies; Haru, de Flavia Company. Prosa i poesia compartint espai, reivindicant el necessari alliberament de les intruses que viuen dins nostre i que, precisament, només poden ser foragitades a còpia de molta solitud. Després, molta festa.

 

Wanderlust

3-flickr-com

A Filosofia del paisatge, Georges Simmel afirma que el mar actua per empatia cap a la vida, i els Alps ho fan per abstracció. No he llegit Simmel, però hi he arribat mitjançant una altra lectura, que és com també es pot anar construint coneixement. Segurament Simmel ho escrivia amb una altra intenció, però jo me’l faig anar bé perquè digui el que penso. Hi havia una professora de la carrera que deia que es podien fer llibres només amb els peus de pàgina dels llibres. Crec que el meu cervell funciona una mica així.

S’ha acabat l’estiu, els vostres amors de temporada. Aquestes experiències tan intenses i tan ben calculades en el temps (només un mes o dos). No sóc jo, és el temps. I els comiats són agradables i serens, potser l’any que ve una altra vegada. I tant és que sigueu diferents, perquè només es tracta d’anar a la mar, de dormir plegats, de fer àpats envoltats de gent, de dur una vida lleugera i mig profunda alhora.

Marxeu amb cotxe cap al setembre, però ja no aneu al darrere del seient dels pares amb la finestreta abaixada i amb el nas enfora. Ara conduïu vosaltres.

Un tro

Pantz Pool

Laura Hawk, assistant to the photographer, relaxes by the pool at El Rincon, the von Pantz’ Marbella home, September 1985. (Photo by Slim Aarons/Getty Images)

Quan vam entrar a l’hotel tot va semblar alentir-se. Crec que el luxe va lligat una mica a això; a fer les mateixes coses de sempre, però sense pressa. Com si en certa manera, formessis part d’una pel·lícula i tots els teus moviments fossin no només més llargs, sinó estudiats.

Vam travessar el hall silenciós que era obert des de l’entrada fins arribar a la piscina, des d’on es podia veure, també, la mar. Un complex, tan obert i tan delimitat alhora, que feia venir una mica d’angoixa; semblava inabastable.

Vam passar-hi un parell de dies perquè ja érem al final del viatge i era el que podia cobrir el nostre pressupost. El primer dia va fer un sol magnífic, ens vam passar el dia a l’aigua i em va fer pensar que a mesura que ens anem fent més grans anem reemplaçant les estones d’aigua per les de sol, i després, per les d’ombra. Vaig retrobar-me amb l’aigua, doncs, com quan era petita.

El segon dia no va ser pas clar i hi va haver núvols negres assetjant-nos des de bon matí. Recordo que dins l’aigua, quan va sonar el primer tro, força gent es va espantar. D’una manera gairebé ridícula, diria jo. Es percep de seguida la gent que no coneix de prop l’espant, perquè quan els n’arriba un, ho afronten d’una manera gairebé tragicòmica. Va ser així com una parella anglesa amb una criatura coberta per un gran flotador es demanava, mirant a tort i a dret, què podien fer, què havien de fer. Més enllà, unes senyores argentines nedaven enfora explicant històries de morts a l’aigua.

Acabava la serenor i tornava la vida.