Wanderlust

3-flickr-com

A Filosofia del paisatge, Georges Simmel afirma que el mar actua per empatia cap a la vida, i els Alps ho fan per abstracció. No he llegit Simmel, però hi he arribat mitjançant una altra lectura, que és com també es pot anar construint coneixement. Segurament Simmel ho escrivia amb una altra intenció, però jo me’l faig anar bé perquè digui el que penso. Hi havia una professora de la carrera que deia que es podien fer llibres només amb els peus de pàgina dels llibres. Crec que el meu cervell funciona una mica així.

S’ha acabat l’estiu, els vostres amors de temporada. Aquestes experiències tan intenses i tan ben calculades en el temps (només un mes o dos). No sóc jo, és el temps. I els comiats són agradables i serens, potser l’any que ve una altra vegada. I tant és que sigueu diferents, perquè només es tracta d’anar a la mar, de dormir plegats, de fer àpats envoltats de gent, de dur una vida lleugera i mig profunda alhora.

Marxeu amb cotxe cap al setembre, però ja no aneu al darrere del seient dels pares amb la finestreta abaixada i amb el nas enfora. Ara conduïu vosaltres.

Un tro

Pantz Pool

Laura Hawk, assistant to the photographer, relaxes by the pool at El Rincon, the von Pantz’ Marbella home, September 1985. (Photo by Slim Aarons/Getty Images)

Quan vam entrar a l’hotel tot va semblar alentir-se. Crec que el luxe va lligat una mica a això; a fer les mateixes coses de sempre, però sense pressa. Com si en certa manera, formessis part d’una pel·lícula i tots els teus moviments fossin no només més llargs, sinó estudiats.

Vam travessar el hall silenciós que era obert des de l’entrada fins arribar a la piscina, des d’on es podia veure, també, la mar. Un complex, tan obert i tan delimitat alhora, que feia venir una mica d’angoixa; semblava inabastable.

Vam passar-hi un parell de dies perquè ja érem al final del viatge i era el que podia cobrir el nostre pressupost. El primer dia va fer un sol magnífic, ens vam passar el dia a l’aigua i em va fer pensar que a mesura que ens anem fent més grans anem reemplaçant les estones d’aigua per les de sol, i després, per les d’ombra. Vaig retrobar-me amb l’aigua, doncs, com quan era petita.

El segon dia no va ser pas clar i hi va haver núvols negres assetjant-nos des de bon matí. Recordo que dins l’aigua, quan va sonar el primer tro, força gent es va espantar. D’una manera gairebé ridícula, diria jo. Es percep de seguida la gent que no coneix de prop l’espant, perquè quan els n’arriba un, ho afronten d’una manera gairebé tragicòmica. Va ser així com una parella anglesa amb una criatura coberta per un gran flotador es demanava, mirant a tort i a dret, què podien fer, què havien de fer. Més enllà, unes senyores argentines nedaven enfora explicant històries de morts a l’aigua.

Acabava la serenor i tornava la vida.

El jardiner

tumblr_lzn49kOBU21qc7qwfo1_500

Fa uns dies vaig acabar la novel·la de Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Vaig trobar el llibre en un trasllat del departament de l’escola. Una troballa que no hauria estat possible si tothom anés pel món amb e-book. En algun altre moment he defensat el poder del paper…perquè penso que el llibre ha estat concebut per ocupar un lloc físic en el món. En la novel·la, un jardiner explica els sis estius que passa una família rica a una torre vora el mar.

L’atractiu de la narració recau en el fet que el jardiner “és un observador de lluny”. Així doncs, es tracta d’un personatge secundari, una mirada parcial, qui ens ofereix allò que pot veure, sentir o saber mitjançant converses amb altres personatges. Ressona una de les primeres cites que vam aprendre quan estudiàvem el realisme. Era Stendhal qui va escriure: “Una novel·la és un mirall que hom passeja al llarg d’un camí”. El jardiner, una persona humil i senzilla, com la resta del servei de la casa, tenen una visió pragmàtica de la vida, gairebé antisentimental, que contrasta amb el melodramatisme amb què es viuen certs episodis de l’obra per part d’altres personatges. Alguns relacionats amb la impossibilitat de l’amor o de la maternitat, (potser l’amor el van inventar els poetes?) o bé, amb la mort. Aquests fets ens recorden la feblesa que resideix, sovint, en l’extravagància i el cosmopolitisme.

Més enllà, potser, aquest personatge lliga amb una capacitat poc estesa; la de fer-se invisible als altres. Aquesta gent entossudida a no fer nosa, a ser prudent; respectuosa amb els silencis, excelsa en el fet de compartir, coratjosa a l’hora de recollir-se, resistent a la interrupció. Llegia el filòsof Josep Maria Esquirol fa un temps: “El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre’s ell mateix i també, d’una manera molt especial, servir els altres…La resistència sol ser discreta”.

Imatge: Portada de la primera edició de The Great Gatsby (1925), F.Scott Fitgzerald.

“La lenta mort de la universitat”

science-vs-humanities

 

Val molt la pena llegir el número 51 de l’Espill, on apareixen articles interessants com els de la Paola lo Cascio i aquest, de Terry Eagleton: “La lenta mort de la universitat”

“Tradicionalment tothom ha fet riota de les universitats -que a Gran Bretanya tenen una història d’uns 800 anys- comparant-les amb torres d’ivori. I sempre hi havia una mica de veritat en l’acusació. Però la distància que les universitats establien amb la societat si bé podia tenir aspectes negatius, també en tenia de positius, per tal i com permetia reflexionar sobre els valors, finalitats, interessos d’un ordre social massa frenèticament capficat en els seus objectius pràctics a curt termini per a ser capaç d’una mica d’autocrítica. Però ara, a tot arreu del món aquesta distància crítica s’està reduint gairebé a no res. A mesura que les institucions reproduïren un Erasme i un John Milton, un Einstein i un Monty Python capitulen davant les prioritats implacables del capitalisme global.”

“Enmig de tota aquesta desfeta, són les humanitats, sobretot, les que es veuen arraconades. L’Estat britànic continua repartint subvencions a les universitats per als estudis de ciències, medicina, enginyeries i similars, però ha deixat d’aportar recursos significatius a les arts. No és cap exageració dir que si això no canvia, departaments sencers d’humanitats tancaran les portes els pròxims anys. Si és que sobreviuen, els departaments de Filologia Anglesa serviran només per a ensenyar els estudiants d’empresarials l’ús del punt i de la coma, que no és precisament el que imaginaven Northrop Frye i Lionel Trilling.”

“Si els professors s’han transformat en una mena de gerents, els estudiants han passat a ser una mena de consumidors. Les universitats han entrat en una batussa poc digna per tal d’assegurar-se’n les matrícules. Una vegada aquests clients ja es troben segurs dintre del recinte universitari, la pressió recau en els professors per tal que no els suspenguen, evitant així perdre ingressos per matrícules (…)”

Encendre un foc

Ja no recordo si va ser arran d’una trobada o gràcies a un curs que vaig topar amb una frase de Yeats que deia: “els mestres no omplen càntirs; encenen un foc”. Ser mestre, doncs, pot ser o bé una cosa ben fàcil, lleugera, mecànica; o bé una pràctica desafiadora, complexa, creativa i imprevisible. Els qui encenen focs no són pas estridents, més aviat discrets, però autèntics progressistes en la concepció de l’educació. Em va sorprendre aquesta revolució exigent, gairebé silenciosa, quan la vaig veure per primera vegada i vaig saber que volia ser com aquell mestre. No hi ha dreceres per arribar a ser-ho: cal escoltar molt, llegir més i compartir experiències. Totes tres rutines són pràctiques humils i generoses i requereixen de temps. 

450x392x33newbook-newyorker-nycartoon1.jpg.pagespeed.ic.wAiCB1NxXM

Aquest camí, doncs, implica una visió tradicional de l’escola (preparació, actuació i reflexió). M’agrada especialment destacar el tret de la tradicionalitat perquè implica la perdurabilitat dels valors de l’escola en un món on s’imposa la pressa, les interrupcions, la caducitat, l’alienació, la insensibilitat més absoluta. 

La tradicionalitat no ha de competir amb les eines que puguem utilitzar, i a la inversa. Crec que, en algun moment, hi ha hagut una gran confusió sobre aquesta qüestió. El món, de fet, podria plegar-se sobre aquesta mateixa concepció en molts àmbits. Això, però, ja és una cosmovisió molt personal.

Tenir el cor espatllat

4354438814_551b8bcf16_z

Hi ha gent que té el cor espatllat. No hi ha gran retòrica al darrere. No els ha passat res tan greu que els impossibiliti d’estimar com la resta; han tingut una infància feliç, tenen bons amics i un posat aparentment sensat…Simplement són conscients que no poden estimar com la resta, com aquesta feliç i còmoda majoria. Els oprimeix el fet de saber que la gent pugui estimar-se amb quotidianitat perquè això els fa sentir-se estranys, culpables, frívols. Voldrien estimar diferent i alhora normal, sense haver de justificar-se contantment per ser com són.

Amb el temps, s’han anat trobant amb gent que els intenta convèncer que no tenen el cor espatllat, simplement no es prenen seriosament les relacions afectives. És clar, viure amb el cor espatllat voldria dir que existeix una manera  inexplorada públicament de viure l’amor.  D’altres més sincers els han augurat una vida en solitari, però molt ben acompanyats, o no. Això no es pot arribar a saber mai. També han tingut sorpreses, s’han trobat amb altres cors espatllats que els asseguren que existeix una xarxa, més o menys, estesa de persones que s’entreguen al màxim amb data de caducitat. I que viuen feliçment amb aquesta fórmula imperfecta. En la majoria dels casos, han estat homes a qui sembla que el fet de triar sense judicis els és gairebé inherent. A les dones els costa més, perquè han assumit una pèrdua en cada elecció.

S’espera tant de nosaltres.

 

 

Present

CARLOS-PEREZ-ARXIU-FOTOGRAFIC-BARCELONA_1261684058_7414903_1233x791

Nenes jugant davant de cartells electorals per al referèndum del 1976 / CARLOS PÉREZ DE ROZAS / ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA

“El novembre ja era feliç perquè sabia que el juliol aniria a Barcelona”.Vaig llegir aquesta frase que em va recordar com estirem els records i les esperances cercant la felicitat. El present té una dimensió estranya i sembla impossible acabar de fruir-lo. Com si fos tan sols una transició. Una esperança, potser una evocació. Som somiadors; sempre mirant enrere o endavant.