Remiten a sus huecos

nace-el-lobby-de-la-espana-vacia-ocho-autonomias-exigen-un-nuevo-reparto-fiscal

La literatura no es para convencer a nadie, sino para hacer preguntas“, Sergio Ramírez.

M’agradaria poder canviar literatura per tants altres substantius. Avesats a les explicacions completes, cal desconfiar de totes les teories que aconsegueixen explicar massa bé totes les coses. És per això que he gaudit tant amb el viatge per l’España vacía, de Sergio del Molino. No només per les reflexions, la guia de lectura que suposa en si el llibre, o el deslliurament de l’identitarisme -qui sap si caldria exigir un perdó per això, sinó per un ús de la llengua espanyola a cavall entre la frescor i l’estil castís. No sóc ningú per valorar-la, només sé que les ratlles es llegeixen i es ressegueixen amb molt de plaer. Del Molino és un company de viatge que, com Machado, no fa  “un potaje metafísico sobre la identidad nacional” del paisatge.

L’assaig és com una matrioixca, però l’assagista sempre torna. Com el retorn als orígens sobre el que han escrit diversos escriptors que ressenya breument: Hasier Larretxea, Francesc Serés, Jenn Díaz, Lara Moreno, Ángel Gracia, etc. O el passat, el camp o el desert on retornen, també, “una internacional de músicos viejóvenes“, “tirando de memorias familiares, trasteando en desvanes cuyos objetos no tienen sentido ni nombre“.

Tantas cosas remiten a sus huecos.

Foto: Jon Nazca

Anuncis

Et fas amb les paraules

                                                                                                            kawauchi_02459d_650                                                                                                                                                                                                                                     
Et fas amb les paraules/mestressa de les coses“, Maria-Mercè Marçal

Amb les coses que van passant, de vegades, els espais passen a ser el testimoni d’allò succeït i són el retorn inesperat d’un munt de vivències passades.

Fa un temps, el passeig de Lluís Companys, per exemple, era un camí que feia sovint. Quan enfilava els últims graons de l’estació de tren m’agradava mirar ràpidament com lluïa l’Arc de Triomf, com si hi hagués la possibilitat que algun dia deixés de ser-hi. Al llarg dels dos anys que vaig anar repetint l’experiència, sempre em va semblar que el cel que l’envoltava era lleugerament diferent. L’observació no s’allargava més de dos o tres segons i sempre vaig pensar que valia la pena fer-hi una fotografia, però no la hi vaig fer mai. Potser ha estat millor així.

Després, va desaparèixer de la meva vida. Algun dia hi he tornat a passar per davant i he sentit com si l’arc m’estigués esperant. L’he mirat avergonyida per haver estat absent durant tant de temps. Ja no hi sóc, no.

El que és immutable ens recorda com n’és, de fugissera, la vida. Com recordarem els llocs que tot just descobrim avui?

Imatge: Rinko Kawauchi

Mei

mei

Imatge del documental Mei

“La Natsu s’ha engreixat força. Porta els cabells curts, ara. Se’ls ha allisat. Va maquillada i du un vestit occidental de color blau fosc. Els tres nens vesteixen exactament igual que el Yasunari, també amb estil occidental, també foscos, amb camisa blanca i corbata.

-Oi tant, i tant! Ha de venir a veure quina casa que tenim. Qui ens ho havia de dir, després d’aquells anys d’estretor i mal viure en aquella escola de mala mort.”

Haru, Flavia Company.

Diu Hannah Arendt:  “Para mí lo esencial es comprender, tengo que comprender”. En aquesta recerca, la literatura i l’art ens ofereixen la possibilitat d’entrelligar experiències i lectures per arribar a alguna conclusió. O per trobar més preguntes.

Va poder succeir ahir mentre passejava pel passadís d’imatges crues que ens deixa el World Press Photo 2016.

El documental Mei es projectava en una de les sales de l’exposició i alguns estudiants que ahir no feien festa hi anaven entrant, convidats per una mestra que els anava ordenant en els bancs del meu davant. He de confessar que com a mestra sempre tinc aquest delit d’observar com se les empesquen els altres companys de professió en situacions francament complicades on adolescents i adults intolerables hem de conviure junts. Ho va fer molt bé, malgrat que sempre hi ha adults a qui els adolescents molesten, facin el que facin.

En un dels moments del documental, una noia va obrir els ulls en senyal de sorpresa quan la Mei va dir que només veia els pares una vegada l’any.

Vaig tornar a posar els ulls a la pantalla, va sonar aquella cançó que creia oblidada i vaig recordar totes les que obrien els dies a la Xina. Fins ahir no sabia que eren les mateixes a totes les escoles del país. Aquelles tonades, aparentment alegres, sonaven cada matí i em feien posar tan malenconiosa… Tenia ganes de tornar a casa. Travessava el pati on els alumnes desfilaven i pujava a fer un cafè a la sala de professors. Pocs professors parlaven anglès, així que em dedicava a observar i a no molestar gaire.

El fred a les aules, les hores de lliçons interminables marcades per la repetició i la disciplina s’escolaven per les seves espatlles. Ningú mai manifestava estar cansat. Un paisatge de resiliència col·lectiu que em provocava una admiració i una tristesa profundes. I el somni d’Occident, a l’horitzó.

Petita festa

haru-flavia-companyDe casualitat i mitjançant el pròleg d’un llibre de Maria-Mercè Marçal arriba aquest poema a les meves mans. “Petita festa” és la versió que Marià Manent va fer d’un poema xinès de Li Po, poeta del segle VIII.

M’agraden, especialment, les darreres estrofes:

Quan s’acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l’he tinguda.

Si me’n torno al casal,
em segueix l’ombra muda,
i una mica més lluny
m’acompanya la lluna.

Escriu la mateixa Marçal que existeix una tensió entre “el jo poètic, la lluna i l’ombra” que remeten, “en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud”. Una deliciosa coincidència amb l’altra lectura que em té ocupada aquests dies; Haru, de Flavia Company. Prosa i poesia compartint espai, reivindicant el necessari alliberament de les intruses que viuen dins nostre i que, precisament, només poden ser foragitades a còpia de molta solitud. Després, molta festa.

 

Wanderlust

3-flickr-com

A Filosofia del paisatge, Georges Simmel afirma que el mar actua per empatia cap a la vida, i els Alps ho fan per abstracció. No he llegit Simmel, però hi he arribat mitjançant una altra lectura, que és com també es pot anar construint coneixement. Segurament Simmel ho escrivia amb una altra intenció, però jo me’l faig anar bé perquè digui el que penso. Hi havia una professora de la carrera que deia que es podien fer llibres només amb els peus de pàgina dels llibres. Crec que el meu cervell funciona una mica així.

S’ha acabat l’estiu, els vostres amors de temporada. Aquestes experiències tan intenses i tan ben calculades en el temps (només un mes o dos). No sóc jo, és el temps. I els comiats són agradables i serens, potser l’any que ve una altra vegada. I tant és que sigueu diferents, perquè només es tracta d’anar a la mar, de dormir plegats, de fer àpats envoltats de gent, de dur una vida lleugera i mig profunda alhora.

Marxeu amb cotxe cap al setembre, però ja no aneu al darrere del seient dels pares amb la finestreta abaixada i amb el nas enfora. Ara conduïu vosaltres.

Un tro

Pantz Pool

Laura Hawk, assistant to the photographer, relaxes by the pool at El Rincon, the von Pantz’ Marbella home, September 1985. (Photo by Slim Aarons/Getty Images)

Quan vam entrar a l’hotel tot va semblar alentir-se. Crec que el luxe va lligat una mica a això; a fer les mateixes coses de sempre, però sense pressa. Com si en certa manera, formessis part d’una pel·lícula i tots els teus moviments fossin no només més llargs, sinó estudiats.

Vam travessar el hall silenciós que era obert des de l’entrada fins arribar a la piscina, des d’on es podia veure, també, la mar. Un complex, tan obert i tan delimitat alhora, que feia venir una mica d’angoixa; semblava inabastable.

Vam passar-hi un parell de dies perquè ja érem al final del viatge i era el que podia cobrir el nostre pressupost. El primer dia va fer un sol magnífic, ens vam passar el dia a l’aigua i em va fer pensar que a mesura que ens anem fent més grans anem reemplaçant les estones d’aigua per les de sol, i després, per les d’ombra. Vaig retrobar-me amb l’aigua, doncs, com quan era petita.

El segon dia no va ser pas clar i hi va haver núvols negres assetjant-nos des de bon matí. Recordo que dins l’aigua, quan va sonar el primer tro, força gent es va espantar. D’una manera gairebé ridícula, diria jo. Es percep de seguida la gent que no coneix de prop l’espant, perquè quan els n’arriba un, ho afronten d’una manera gairebé tragicòmica. Va ser així com una parella anglesa amb una criatura coberta per un gran flotador es demanava, mirant a tort i a dret, què podien fer, què havien de fer. Més enllà, unes senyores argentines nedaven enfora explicant històries de morts a l’aigua.

Acabava la serenor i tornava la vida.

El jardiner

tumblr_lzn49kOBU21qc7qwfo1_500

Fa uns dies vaig acabar la novel·la de Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Vaig trobar el llibre en un trasllat del departament de l’escola. Una troballa que no hauria estat possible si tothom anés pel món amb e-book. En algun altre moment he defensat el poder del paper…perquè penso que el llibre ha estat concebut per ocupar un lloc físic en el món. En la novel·la, un jardiner explica els sis estius que passa una família rica a una torre vora el mar.

L’atractiu de la narració recau en el fet que el jardiner “és un observador de lluny”. Així doncs, es tracta d’un personatge secundari, una mirada parcial, qui ens ofereix allò que pot veure, sentir o saber mitjançant converses amb altres personatges. Ressona una de les primeres cites que vam aprendre quan estudiàvem el realisme. Era Stendhal qui va escriure: “Una novel·la és un mirall que hom passeja al llarg d’un camí”. El jardiner, una persona humil i senzilla, com la resta del servei de la casa, tenen una visió pragmàtica de la vida, gairebé antisentimental, que contrasta amb el melodramatisme amb què es viuen certs episodis de l’obra per part d’altres personatges. Alguns relacionats amb la impossibilitat de l’amor o de la maternitat, (potser l’amor el van inventar els poetes?) o bé, amb la mort. Aquests fets ens recorden la feblesa que resideix, sovint, en l’extravagància i el cosmopolitisme.

Més enllà, potser, aquest personatge lliga amb una capacitat poc estesa; la de fer-se invisible als altres. Aquesta gent entossudida a no fer nosa, a ser prudent; respectuosa amb els silencis, excelsa en el fet de compartir, coratjosa a l’hora de recollir-se, resistent a la interrupció. Llegia el filòsof Josep Maria Esquirol fa un temps: “El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre’s ell mateix i també, d’una manera molt especial, servir els altres…La resistència sol ser discreta”.

Imatge: Portada de la primera edició de The Great Gatsby (1925), F.Scott Fitgzerald.