“Veiem un estel voleiant en el cel a la platja i ens suggereix llibertat. Però l’estel vola perquè està tibat per un cordill.Si s’agafa un estel i es llença a l’aire, sense fer més, no vola.” Aquesta és una metàfora de Valentí Fuster (La ciència i la vida) que cal recordar cada setembre. Aquest equilibri, que espero que vagi perfeccionant-se al llarg del temps i que permet afrontar cada any amb reptes nous i obstacles diversos.

Lectura interessant:
La generació Google.De l’educació permissiva a una escola serena. Eugènia de Pagès

Anuncis

ja són les 12

S’ha llevat molt d’hora i apareix amb dos diaris. Riu perquè ja sap que li tornaré a dir per què el compra, que no m’agrada. Però ell no ha dit res del meu. Diu que també ha comprat pa i que si vull paté, mantega o formatge. I ja m’està fent el tallat de cafetera perquè sap que detesto el cafè soluble. Torno a l’habitació i m’adono que ha passat la cortina de matinada perquè la llum no em molestés. 
Quan a la tarda m’ha vingut a veure un amic li ha estat a punt de fer un entrepà i quan he marxat, com sempre, m’ha fet un petó molt fort. 
He de mirar de recuperar la mare.Tinc la impressió que en la relació del pare i jo, sempre ha estat una espectadora.

llit i taula

Al llarg de dos anys han estat deu dies junts. Ell va marxar a Itàlia.Ella va anar a veure’l però, de sobte, es va perdre l’interès, que és l’única manera com es pot perdre. Mesos després, ell li truca i me’ls trobo asseguts a la taula del meu costat, fent una aigua en un bar de Barcelona que es diu Machito.  Ja té gràcia.
La noia està empipadíssima i crec que, lluny d’incomodar-la per la meva proximitat, em cerca com a espectadora. El noi està tan atabalat, que a mi em fa una mica de riure. 
-Estic malament i això a tu t’importa una merda.-diu la noia.
-Doncs no entenc, la veritat, què és el que et fa sentir tan malament…
En aquell precís moment, no m’importa que ella vegi que sóc a la conversa realment. Sóc com l’apuntador i m’agradaria dir que és la seva gran oportunitat. Però no em veu, tampoc percep l’ocasió, la deixa escapar i torna a l’origen.
-No ho saps,ah,no ho saps?
Abaixo el cap.No ho farà mai.

el cos, espai d’acció ciutadana?

No es troba a la fi de moltes reivindicacions la més gran, la demanda d’un espai d’acció ciutadana?
Llegia que que entre els 12-16 anys els espais d’acció ciutadana són gairebé inexistents.  Per això l’únic lloc d’intervenció i modelatge és el propi cos. I d’aquí que els pírcings, els tatuatges però fins i tot la violència juvenil o la sobreexposició del cos siguin des de fa uns anys més presents en els adolescents.  És indicatiu, sobretot, que això passi més a les ciutats que als pobles ja que la cohesió des de la proximitat és molt més efectiva.
En el cas d’alguns alumnes que he anat coneixent, a mesura que l’espai per deliberar, proposar i fer factibles certes iniciatives, ha estat una  realitat, sense enganyifes ni trampes per part del docent, el procés d’aprenentatge ha començat a donar respostes.  Amb això del procés d’aprenentatge només em refereixo a la predisposició i la bona entesa entre els companys, la família però també amb la professora. És obvi que hi ha alguna cosa que es rebel·la quan pots tenir moto, facebook, sortir a la tarda però no decidir  o proposar realment com vols dur la teva vida. I això cal prendre-s’ho seriosament. Fa uns dies deia que a l’escola intervenen molts factors, una constatació gens nova però que passem per alt de vegades amb les nostres pràctiques. Ser conscient que  eduquem ciutadans i ciutadanes no és una fórmula fàcil, ni tan sols eficaç, però val la pena anar-ho tenint en compte.

Més enllà de l’escola

Durant molt de temps he tingut la percepció de viure itineraris paral·lels i impossibles de compatibilitzar. Quan em dedicava molt a un, sentia que traïa l’altre, i així successivament. Aquest estiu, almenys n’he pogut lligar dos; escola i política.  Una professora que no es fa preguntes és si fa no fa, com una ciutadana que no es fa preguntes. I en aquest sentit, les experiències que he anat llegint m’han agradat especialment. Sobretot per alguna de les seves conclusions.Una d’aquestes m’ha semblat clau; el fet que allà on es localitza un major volum d’experiències de transformació social en el camp educatiu és en l’àmbit de la participació ciutadana.
Davant de la complexitat dels actors que es relacionen dins de l’esfera de l’escola, penso que fóra bo  deixar de sectoritzar-la, tanmateix com la societat. almenys per no acabar parlant d’estaments. Per això,  allò de “quan estem junts som assemblea; quan ens separem som xarxa” m’ha semblat una bona frase per il·lustrar on rau el valor d’una escola i d’una societat crítica, però sobretot, dialogant. Al capdavall, més enllà de l’escola hi som tots i totes.
Lectures interessants:
Més enllà de l’escola.DDAA.
Viure la democràcia a l’escola.DDAA.

"either change them or perish"

Man has survived hitherto
because he was too ignorant to know
how to realize his wishes.
Now that he can realize them,
he must either change them
or perish.
    William Carlos Williamson (1883-1963)

L’home ha sobreviscut fins ara/perquè era massa ignorant per saber/com fer realitat els seus desitjos./Ara que pot assolir-los,/ ha de canviar-los/ o morir.



Foto


tedi

David Houncheringer
Amb la mà arrugada escriu una línia, mira per la finestra. Sembla que vulgui aturar el paper que té al davant que recolza sobre el genoll. Mira de nou el paper, alguna cosa no li agrada i sospira. Ha tancat la llibreta. Va deixant anar el cap contra el capçal i les ulleres li cauen fins a la punta del nas. Quin perill els moments plàcids.
A una altra taula m’aturo en un clatell de cabells rossos. Una altra bellesa perfecta, penso quan es gira.
Avui m’he mirat al mirall i he descobert dues petites pigues de sang al cos i un cabell blanc.Ara quan camino molt em canso.