Tristes, tristes


Tristes guerrassi no es amor la empresa.Tristes, tristes. Tristes armassi no son las palabras.Tristes, tristes. Tristes hombressi no mueren de amores.Tristes, tristes.
Miguel Hernández
Només per poetes, novel·listes i, per aquells que els canten podria arribar a sentir-me espanyola.

la missió


M’ha convocat en Butch. He decidit abandonar la missió. Alço la porta del garatge.Grinyola com si no hi hagués d’haver ningú a dins.Però algú estossega al fons. Darrere d’una taula buida, només útil per als braços feixucs d’en Butch i per als plaers efímers, em fa un gest. El noto feble, avui ha necessitat dos paios que el xiuxiuegen per convocar una dona de metre seixanta-sis. 
-Que cony t’agafa, ara? 
-Vull deixar-ho. Tot. Això és una gran merda que se m’escapa de les mans.He fet massa amics. S’acaba.
-Com vulguis.
-Com vulgui? Quina merda sou? Puc deixar-ho ara mateix? 
-Pots deixar-ho tot i en aquesta llibertat hi ha la teva comdemna, nena.
-Si segueixo diràs a aquests de la premsa que deixin de tocar-me els ovaris?
-Quina premsa, imbècil? Aquesta és una egocèntrica, tios. A aquests ningú els ha avisat. Ho fan per afició.

excuse me Ma’am

El temps em prepara avui per a un nou viatge. 
Mashed potatotes, crispy cold mountain air, solo coffee, oyster card i sorry Sir, excuse me Ma’am que no són paraules que intentin impressionar el lector sinó els records lingüístics més preuats que tinc d’Anglaterra.
Avui tusta a la porta. És un país que copeja a la porta sempre solemnement. I em troba tremolosa com una fulla, esperant el sol amb pijama. Obro tímidament. Allargo el coll i em mira estranyada.
-Francament, no sé què esperaves. Que avui et rebés amb gaire emoció?

és diumenge

Hi ha una relació proporcional entre el fet de ser diumenge i sentir-te una desgraciada. Com has passat el dissabte i com hauries de començar la setmana té alguna cosa a veure. Per això sempre he dit que supeditar la felicitat exclusivament al cap de setmana és un error. Va. Pensa que les millors pel·lícules i els millors partits de futbol sempre són en diumenge.

Passió?

St.Paul’s School. Hammersmith (Londres)
L’emoció.
Diuen que podem estar contents de viure en un país, dins d’un estat passional, emocional i que això que tenim els llatins és una qualitat que certs llocs envegen perquè no la tenen. És qüestionable.
Només s’esdevé que l’elegància amb la que es disposa aquesta virtut a altres països europeus dista molt de la nostra.
Ho vaig entendre el dia que al hall de St.Paul’s els alumnes de quart d’ESO van improvisar un concert de jazz. No he vist cap acte més passional que aquest en adolescents, per exemple. Ni cap sensibilitat tan admirable per la cultura, la música, la literatura, com la que senten els alemanys.