Pa amb tomàquet

 

El pa surt de la bossa amb uns forats enormes. Això m’empipa i vaig canviant fins a trobar “la llesca”. La de la molla esponjosa, flonja, tova. Així és com les llesques amb forat van quedant repartides en bosses diverses al congelador. Potser algun dia arribi a menjar-me-les.

M’he adonat que sóc una maniàtica del pa ben sucat. El tomàquet cal que mulli el crostó torrat fins a estovar-lo, l’oli no ha de ser abundant perquè no mati el gust i la sal ha d’afegir-s’hi en la seva justa mesura. Si ho faig bé, de vegades, m’estalvio una llenca de formatge.

El més important del pa amb tomàquet és, en definitiva, el pa amb tomàquet.

Anuncis

Aside

images

M’agradava seure en les cadires que hi havia davant de les rentadores. Després de sis mesos havia fet massa amics que parlaven un anglès d’acadèmia, com el meu. Per això, com si pogués penedir-me per avançat, anava sovint a la sala de rentadores de la universitat, per aprendre anglès de debò.

M’asseia i escoltava. No gaire estona. Fins que em feia mal el cul i aleshores em posava a voltar i llegia els anuncis de les parets; una habitació, una feina, un curs, etc. Quan van passar només dos mesos, sense cap pretensió, va acabar saludant-me força gent de la universitat. Només perquè els resultava familiar.

Un dia va arribar ella.

Va anar deixant la roba, lentament, dins de la rentadora que em quedava al davant. Com si la roba que portés no fos bruta. Aquesta lentitud em va encuriosir però em tapava amb el cos i només podia veure-li el clatell. Un clatell perfecte.

Quan va passar una estona, el protocol va anar perdent elegància. Va ser llavors, quan sense esforç, va deixar un espai per sobre del seu cap i vaig poder veure els colors que anaven cobrint el tambor. Va alçar el braç de nou i vaig veure com allargava la mà fins a entaforar entre totes les peces, les calces i els sostenidors. Devia sentir-se observada o simplement ho va fer per precaució però no va servir de res. Havia arribat a temps per veure de quin color tenia la roba interior: color de carn. És un color que detesto.

Un adiós

Image

Foto

Ha muerto nuestro bailarín, el soñador de bambalinas y escenarios, el eterno fumador del sillón, el bebedor empedernido de ginebra; aquél que, incluso siendo nuestro tío, no conocimos nunca.

Llenó una maleta escasamente y se fue de Málaga. Maricón. En Europa se hizo bailarín profesional, abrió una academia de flamenco en Bélgica y fue volviendo de año en año con diferentes amigos. El día que descubrí que no lo eran, se echó a reír como si no hubiera visto nunca lo obvio; yo tenía diez años.

Enseñaba las fotos de sus espectáculos, nos bailaba a escondidas a Marta y a mí. Fue entonces cuando aprendí qué quería decir eso del duende del que hablaba tanta gente. Recuerdo ensayar con torpes movimientos esa cara que transmitía pasión y dolor a la vez. Pero me entraba la risa.

Quizás un día también podría volar de casa y ser bailarina de flamenco, si Pepe, nuestro tío bailarín, espera en algún lugar de Bélgica.

Pepe, el tío bailarín, dejó de venir, dejó de llamar. Sus cosas ahora permanecen en un almacén de una pastelería que tenía delante de casa: una virgen y música flamenca. Vivió muy acompañado. Ayer murió solo. Quizás esas cosas que llegarán un día u otro a cobro revertido, nos explicarán quién fue realmente y cómo quiso que le hubieran querido.