Minúscula

Image

Era un home molt alt. Malgrat tot, fins i tot després de punt, sempre escrivia en minúscula. 

Anuncis

Vell país natal, Wang Wei.

WangweiPainting

“Tu, que arribes tot just de I’indret on vaig néixer,
prou deus saber les coses com van al meu poblet.
Quan vas marxar, ¿davant de la meva finestra,
tenia alguna flor la prunera d’hivern?”

“L’esperit i el perfum” de la poesia xinesa que descriu Eudald Puig, és ben viu gràcies a Manent i M.Dolors Folch.

I encara un altre:

“Em pregunta I’amic per què es falla o triomfa;
a la ribera enfonsa un pescador el seu cant.”

Wang Wei; Vell país natal, Ed. Empúries, Col. Migjorn, núm. 16, Barcelona. 1986

 

Hauràs d’empènyer

baixa

Guangzhou City Scape

En una banda de Taojin queden aquests carrers on hi ha els comerços locals i els nens dormen al terra de les botigues. Les dones grans badallen quan passes, ja ho veuràs, però si són joves potser somriuen tapant-se la boca com si haguessis fet alguna cosa extraordinària. Jo creia que als carrers de la Xina sempre hi hauria molta gent i que això m’atabalaria, però la veritat és que a Guangzhou tampoc n’hi ha per tant. Només trobarem riuades de gent a l’hora d’agafar l’autobús o el metro. És desagradable, però al final t’acostumes a empènyer.  Hauràs d’empènyer, eh? Sense vergonya!

Ara anem cap a l’altra banda. Quin canvi, oi?
Mira, aquí davant, hi ha el Garden Hotel. De vegades hi passo alguna tarda. Hi ha wifi i fan bon cafè. No està malament. Si me’l duen en un got de plàstic, faig veure que em molesta. Perquè penso que si fos clienta d’aquest hotel de ben segur que em molestaria. Ja saps que m’agrada fer coses estranyes. Darrere del Garden hi ha una avinguda plena de bars on sortim de vegades. Pots trobar qualsevol nacionalitat i és l’única manera de comunicar-te amb gent d’aquí si no parles bé xinès.
Sí, la primera vegada que vaig veure aquesta terrasseta també vaig pensar en Barcelona.

“My life had stood -a Loaded Gun-“

tumblr_mv6c3iQuBP1r61x1mo1_1280

Though I than he–may longer live

He longer must—than I—

For I have but the power to kill,

Without–the power to die–

Emily Dickinson

“She experiences in herself as energy and potency call also be experienced as pure destruction. The final stanza, with its precarious balance of phrasing, seems a desperate attempt to resolve the ambivalence; but, I think, it is no resolution, only a further extension of ambivalence.”, Adrienne Rich. From “Vesuvius at Home: The Power of Emily Dickinson.” Reprinted in On Lies, Secrets, and Silences. (W.W. Norton, 1979). Modern American Poetry.

對月圖

face-moon

Facing the Moon (對月圖) Ma Yuan (馬遠, c.1160-1225), Song Dynasty (960-1279)

Quan vam acabar la classe, pensava que m’acompanyava a la parada de l’autobús, però de cop em va agafar fort del braç i enèrgicament em va empènyer cap a dins d’un restaurant que hi havia a peu de carrer. No havíem parlat pas que dinaríem juntes, però suposo que ella ja feia estona que ho havia decidit. Després quan ja érem a taula és quan em va explicar que la setmana passada ja havia volgut dinar amb mi, però no havia pogut.

Aquest gest espontani, gairebé violent, em va recordar al dia que em va fer una abraçada sense que hi hagués cap motiu per fer-me-la. M’agrada haver-te conegut, em va dir. Els meus pares també són professors,com nosaltres. Aquests impulsos tendres i robòtics, alhora, fan que la meva poca habilitat emocional per aquests moments quedi totalment difosa.
M’agraden les coses que explica la Flora.
Quan era petita vivia a l’escola amb els meus pares i a l’hora de la migdiada, quan l’escola quedava deserta, m’agradava anar a classe i estar sola a les fosques. M’asseia a pensar en silenci. Jo era una nena petita i el meu pare era molt estricte amb mi, només volia que llegís i estudiés tot el dia, encara que fos molt tard. Aquests moments quan ell dormia…
M’ha recordat a una de les veus d‘El Club de la Bona estrella, de l’Amy Tan. “Ho va dir d’una manera…Sempre deia coses que semblaven bones i dolentes al mateix temps”.

Un silenci perfecte

large

Aún si digo sol y luna y estrella me refiero a cosas que me suceden.

¿Y qué deseaba yo?

Deseaba un silencio perfecto.

Por eso hablo.

Alejandra Pizarnik.

Viatjar està sobrevalorat. Pot resultar una hipocresia absoluta venint de mi o fins i tot pot considerar-se com un menyspreu vers el privilegi. El que vull dir, sense saber si arribaré a sortir-me’n, és que per veure món no s’ha d’anar amb pressa i cal que una sàpiga a què vol resistir-se. M’aterreix la gent que ho engoleix tot sense miraments.
Podria posar en una llista un munt de persones de vida resumida en un centenar de quilòmetres quadrats que són capaces d’emocionar-me per com expliquen amb serenor el que passa al seu voltant. Era Rainer Maria Rilke que deia que no ens havíem de culpar perquè a la vida no ens passessin coses extraordinàries. La responsabilitat és nostra per no saber-les com explicar. A la vida, si fa no fa, deu ser el mateix.