Balancejar-se

balance-chair

Quan vam entrar a la fonda, un cambrer de posat ferreny es va apropar a saludar-nos. Vaig pensar que en algun moment de la seva vida havia decidit caminar a passes curtes i ràpides, per no fer evident la seva coixesa amb un balanceig profund. A mi la robustesa del seu cos i la fragilitat postissa del seu caminar, em feia riure. Era com si volgués arrencar a córrer en qualsevol moment i no ho arribés a fer mai.  Quan les coses fa temps que passen, és com si existís una mena de pacte de silenci. Per això cap dels clients s’hi fixava. Deu ser que quan les persones tenen noms i cognoms ja no fan tanta gràcia.

Jo alçava el cap a cada plat i li somreia. Potser penedida pels primers segons de crueltat. “El metge diu que estic bé, que m’hauria d’aprimar una mica, però no ho puc evitar, jo tinc gana, tinc gana.”.

De nou, el cap de setmana. Que bé. I em va venir al cap el que un conegut m’havia dit aquella mateixa tarda: “Fa dos anys que no visc; em viuen.”. I vaig pensar que era una frase ben trista. Tothom hauria de tenir temps de no dir-se res i de menjar truita de fredolics davant d’algú altre.

Advertisements

Un pensament sobre “Balancejar-se

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s