Elogi de la idiotesa

Cecilia de Val
El Joan i jo parlem de la necessitat dels idiotes. No penseu que ho fem en to despectiu. “Idiota” és un vocable derivat del grec que definia a totes aquelles persones amb dificultat per establir comunicació en algun sentit, amb incapacitat d’usar un idioma. Aquest és un terme que ara pot aplicar-se en molts sentits; gent que no entén un determinat llenguatge: el polític, l’administratiu, el cultural,etc. 
Però, per què són necessaris els idiotes? En primer lloc, perquè de vegades les intervencions d’aquests posen en entredit el coneixement dels especialistes i aporten elements que la condescendència i l’abstracció entre iguals, osbtaculitzen. En segon lloc, perquè per una raó estranya fan nosa a aquells que segueixen creient que no  s’avança si no és amb pressa. 
Així doncs, un dels plaers que hem anat experimentant al llarg dels anys és  la descoberta dels diàlegs superficials a través de la idiotesa. No sabem, però, en aquests casos qui es revela. Benvinguts i ben retrobats siguin els idiotes, doncs.
Anuncis

Construir finals

Al llarg de la història de la literatura, del cinema, hi ha hagut finals memorables. De vegades, alguns han superat les nostres expectatives, d’altres les han frustrat. 
Anit tornava a mirar la meva pel·lícula preferida, esperançada per trobar un nou desenllaç. Hi ha vegades que t’obstines a canviar les coses que no depenen de tu però al capdavall hi ha gestos i paraules que porten escrit el procés de construcció d’un final. El de sempre.
M’aixeco del sofà dient en veu alta a ningú: aquí acaba. Em poso bé el pijama que sempre s’enfila damunt del bessó, em poso una sabatilla i premo el botó del comandament. Vaig al lavabo, em miro al mirall, faig un gran ai, com si estigués a punt de donar-me un consell a mi mateixa i faig que em pentino per anar al llit. Vull guanyar temps per pensar. Poso la mà sobre l’interruptor i m’apropo encara més al mirall, deixo de reconèixer-me de tan a prop que em tinc i tanco el llum. L’únic que uneixen els bons i els mals finals és la foscor.

Encara que.

Malauradament demà i els dies que seguiran, per aquells que confien ingènuament en un canvi,  portaran de nou la frustració. Demà serà un dia trist, ho sabem totes. Un país de corrupteles i negligències, d’especulació immobiliària, de descurança, d’un etcètera farcit de reclamacions sobre la vida comunitària. Així ho escrivia Carles Soldevila a La Publicitat. Ja veieu quin progrés.

Ara la victòria i la raó és la d’aquell amb capacitat per sembrar un estat d’opinió. La força de la crítica és tan feble i tan poc esperonada, que és obvi que molts hi sucumbeixin.
A mesura que anem entrant a les entranyes de la institució, anem constatant un surrealisme difícil d’explicar (doblement frustrant), i anem adonant-nos com de petites i vulnerables som davant d’un engranatge que va a molta velocitat, on es premia la gestió salvadora dels problemes individuals dels ciutadans, sense mirada col·lectiva. Votar no serveix de res, em diu un amic, i potser té raó si almenys seguim trobant-nos per canviar-ho. No són temps per renunciar a cap dret encara que hi hagi gent que només visqui amb  aquesta victòria i amb aquesta derrota. 

la memòria

De vegades passa que els ulls deixen de trobar històries, que no estàs tan àvida de ficció i que quan et sorprens pensant, ho fas sempre sobre records. Diuen que el cervell és savi i que per això no ho guarda tot. A mi això no em passa. Tinc molta memòria. Tanta que una vegada, un professor de filosofia de l’institut va dir-me que seria una bona notària, però que no arribaria a raonar mai. Es va dirigir a la classe i va dir, veieu,  ja està bé que coneguem les nostres mancances i anem adquirint d’altres. Vaig compadir-me d’ell, perquè sabia que tard o d’hora arribaria la meva venjança i el professor d’història apujaria el volum de la Internacional a la classe del costat i ell hauria de fotre’s. La memòria no és només una recopilació d’històries sense sentit, és el descobriment de qui érem, de qui som. Oblidar-ho és un acte d’insensibilitat, d’ignorància. La memòria és una arma que sempre ens ajuda en els moments d’incoherència.