Et fas amb les paraules

                                                                                                            kawauchi_02459d_650                                                                                                                                                                                                                                     
Et fas amb les paraules/mestressa de les coses“, Maria-Mercè Marçal

Amb les coses que van passant, de vegades, els espais passen a ser el testimoni d’allò succeït i són el retorn inesperat d’un munt de vivències passades.

Fa un temps, el passeig de Lluís Companys, per exemple, era un camí que feia sovint. Quan enfilava els últims graons de l’estació de tren m’agradava mirar ràpidament com lluïa l’Arc de Triomf, com si hi hagués la possibilitat que algun dia deixés de ser-hi. Al llarg dels dos anys que vaig anar repetint l’experiència, sempre em va semblar que el cel que l’envoltava era lleugerament diferent. L’observació no s’allargava més de dos o tres segons i sempre vaig pensar que valia la pena fer-hi una fotografia, però no la hi vaig fer mai. Potser ha estat millor així.

Després, va desaparèixer de la meva vida. Algun dia hi he tornat a passar per davant i he sentit com si l’arc m’estigués esperant. L’he mirat avergonyida per haver estat absent durant tant de temps. Ja no hi sóc, no.

El que és immutable ens recorda com n’és, de fugissera, la vida. Com recordarem els llocs que tot just descobrim avui?

Imatge: Rinko Kawauchi

Mei

mei

Imatge del documental Mei

“La Natsu s’ha engreixat força. Porta els cabells curts, ara. Se’ls ha allisat. Va maquillada i du un vestit occidental de color blau fosc. Els tres nens vesteixen exactament igual que el Yasunari, també amb estil occidental, també foscos, amb camisa blanca i corbata.

-Oi tant, i tant! Ha de venir a veure quina casa que tenim. Qui ens ho havia de dir, després d’aquells anys d’estretor i mal viure en aquella escola de mala mort.”

Haru, Flavia Company.

Diu Hannah Arendt:  “Para mí lo esencial es comprender, tengo que comprender”. En aquesta recerca, la literatura i l’art ens ofereixen la possibilitat d’entrelligar experiències i lectures per arribar a alguna conclusió. O per trobar més preguntes.

Va poder succeir ahir mentre passejava pel passadís d’imatges crues que ens deixa el World Press Photo 2016.

El documental Mei es projectava en una de les sales de l’exposició i alguns estudiants que ahir no feien festa hi anaven entrant, convidats per una mestra que els anava ordenant en els bancs del meu davant. He de confessar que com a mestra sempre tinc aquest delit d’observar com se les empesquen els altres companys de professió en situacions francament complicades on adolescents i adults intolerables hem de conviure junts. Ho va fer molt bé, malgrat que sempre hi ha adults a qui els adolescents molesten, facin el que facin.

En un dels moments del documental, una noia va obrir els ulls en senyal de sorpresa quan la Mei va dir que només veia els pares una vegada l’any.

Vaig tornar a posar els ulls a la pantalla, va sonar aquella cançó que creia oblidada i vaig recordar totes les que obrien els dies a la Xina. Fins ahir no sabia que eren les mateixes a totes les escoles del país. Aquelles tonades, aparentment alegres, sonaven cada matí i em feien posar tan malenconiosa… Tenia ganes de tornar a casa. Travessava el pati on els alumnes desfilaven i pujava a fer un cafè a la sala de professors. Pocs professors parlaven anglès, així que em dedicava a observar i a no molestar gaire.

El fred a les aules, les hores de lliçons interminables marcades per la repetició i la disciplina s’escolaven per les seves espatlles. Ningú mai manifestava estar cansat. Un paisatge de resiliència col·lectiu que em provocava una admiració i una tristesa profundes. I el somni d’Occident, a l’horitzó.

Petita festa

haru-flavia-companyDe casualitat i mitjançant el pròleg d’un llibre de Maria-Mercè Marçal arriba aquest poema a les meves mans. “Petita festa” és la versió que Marià Manent va fer d’un poema xinès de Li Po, poeta del segle VIII.

M’agraden, especialment, les darreres estrofes:

Quan s’acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l’he tinguda.

Si me’n torno al casal,
em segueix l’ombra muda,
i una mica més lluny
m’acompanya la lluna.

Escriu la mateixa Marçal que existeix una tensió entre “el jo poètic, la lluna i l’ombra” que remeten, “en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud”. Una deliciosa coincidència amb l’altra lectura que em té ocupada aquests dies; Haru, de Flavia Company. Prosa i poesia compartint espai, reivindicant el necessari alliberament de les intruses que viuen dins nostre i que, precisament, només poden ser foragitades a còpia de molta solitud. Després, molta festa.