m’agrada així

M’ha agradat sempre la gent amb incoherències personals, per irremeiables i no pas inconscients. Quan es dóna el segon ja no m’agrada tant. Però sí que és cert que em fascina la idea d’acceptar que és impossible conciliar pensament i acció al cent per cent i crec que en això t’hi vas trobant com més penses i més actues i et vas perdonant com pots. Suposo que l’èxit, si existeix,perquè si ho fa ha de ser per un mateix, rau en aproximar-se a l’equilibri. Quan trobes algú que és en el bell mig i de sobte riu perquè és incapaç d’explicar una cosa senzilla des del teu punt de vista, sospires.  S’excusa i  en aquest mateix moment li rendeixes admiració eterna perquè per afrontar aquest instant cal tenir més actitud que coneixement.
A mi m’agrada molt estimar la gent d’aquesta manera.

Avui plou. Bé.

No m’agradava gens quan plovia i per això m’era impossible entendre el Jordi. Recordo que quan el temps era ominós s’apressava a sortir de classe, es quedava enganxat a la paret i esperava la pluja. Entrava i ens trobava al passadís rient. Ell esbufegava. Em fascina la pluja, deia. Doncs jo trobo que puts a humit i ens tindràs tota l’hora amb aquesta pudor. Aleshores m’abraçava. Va, tonta.
Sempre em passa que quan a algú li fascina tant una cosa em desperta molta curiositat. Així va passar, aleshores, que quan era en altres cercles i la gent deia que la pluja els feia posar tristos, jo feia una defensa aferrissada del fenomen. Ja veus, Jordi. 
I després va venir Anglaterra i vaig adquirir-ho com a part de la meva vida, perquè aleshores el sol era un convidat. I anys després va arribar aquell concert tan màgic a Barcelona, en dies com avui, per la Mercè. Era la Plaça Reial. Plovia poc, la gent no marxava i a mi em semblava que era la música que ens mantenia a tots units. Després, vam córrer pels carrerons, humits, com l’olor que feia el Jordi quan tornava de classe i vaig riure, a saber on és ara el Jordi. Vam entrar en un lloc que no coneixíem i vam beure fins que es va fer de dia i aleshores algú va dir allò de : Va, tonta.  I encara em va fer més riure.
Ningú no pot odiar la pluja quan et dóna tants bons moments.

carrer Bassetes

 El carrer de les Bassetes és fosc, per fi el sol ja no apreta. L’escola del Sol i la Lluna queda a mà esquerra, potser un dia alguna escola de Castellar tindrà el nom d’una dona. És un caprici estúpid , vaig pensant mentre que les cases desprenen olor de truita. Passo per davant de la casa on feia dibuix amb el mestre Joan Mundet.Una vegada vaig fer el retrat d’un lleó amb carbonet. Em va dir que l’havia fet excel·lentment però em va tenir tres setmanes retocant-lo. La classe sempre acabava tan ràpid. A Dibuix hi anava els divendres i la meva germana venia a buscar-me a la sortida. Al llarg de la seva insuportable adolescència vaig ser la seva excusa per a tot. Mai arribava a la porta, però se sentia una moto al final del carrer. Jo  trigava per fer veure als nens i nenes de classe que anava sola però després la Marta caminava una mica i brandava la mà.  Si encara quedava algú al carrer, deia que ella era la meva mare i tots deien que era molt jove.

Una de Riba.

Elegia IX
Per a Pompeu Fabra
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
-ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.



extravagante,para Lolo

De una manera extraña vuelve Lolo a mí. A través de mi blog, a través del correo eléctrónico. Dice que parezco otra persona pero quisiera saber quién es él ahora, quién eres.

Se atreve a decirme en español “hola, mi amor” y yo me rindo, después de ese año que pasamos juntos, lleno de jazz que aún no entiendo, poesía, y cuentos españoles en Hammersmith. Cuando piensas que alguien se olvidó de tí pero demuestra que nunca podrá hacerlo. Qué bonito es saber que cuentas de manera especial con la atención de alguien. Estuvo en África, estuve en India y América pero no hay nada extraordinario que no nos haga volver en agosto a recordar que tenemos una cita.
Un día de estos escapamos, o quizás es bueno pensar que lo podríamos hacer aunque sea dificil y escribimos ese libro y al fin perdonamos que seamos nacionalistas tan dispares. 
De esa manera tan extravagante y cinéfila, te quiero.