si aquesta olor

Una capsa amb un cantó humit. La pluja s’ha colat per la finestra oberta després de dos dies de no parar per casa. Però noves cançoncs, músics fantàstics. Això és el que importa. Un crit en un concert amb un braç amic que t’abraça i un petó improvisat, mirar no saps on però sentir que el que et preocupa forma part d’un món petit. Aire fred de cop, algú et deixa un jersei que és massa gros  i sents que ja ets una altra persona, si aquesta olor, aquesta casa, aquests pensaments; és impossible deixar de somiar seriosament.
Anuncis

sota un cel estrany, Sant Jordi

Fa 300 anys a Castellar no es comptaven habitants, sinó focs i ànimes.  140 focs i 800 ànimes el 1716. M’he engrescat amb aquest llibre de Lluís Montagut; aplec de clixés, lectures i records.
Aquest Sant Jordi no he sabut trobar cap llibre que m’agradés, no pas perquè les novetats siguin més o menys bones que l’any passat,  no pas perquè no acabi de creure-hi del tot en la literatura de l‘ara i aquí, sinó perquè aquesta vegada no he sentit la crida; m’atabalo. Qui sap si he començat a confondre el plaer pels llibres de consulta amb la literatura i començo a creure que moltes vegades els primers superen el plaer dels segons. Algú va dir aquest llibre no és per Sant Jordi i sense voler va engegar la campanya de màrqueting més potent.

la noia del xinès

La noia del xinès estreny el puny i se’l col·loca darrere de l’esquena. Parla un espanyol finíssim i sempre ens mira als ulls. Mira a la porta i quan ens endevina somriu molt. A mi també em vénen moltes ganes de somriure-li. Em vénen ganes de preguntar-li si treballa tot el dia al Mei Hua, si va a la universitat, què estudia, que bé això de parlar xinès, espanyol i català i si li agrada tant com sembla treballar al restaurant dels seus pares.
Sempre ens porta amb aquesta veu tan dolça a seure, sembla com si tingués ganes de preguntar-nos més coses, com jo a ella, però mai ens diem res. Hi vaig i hi torno sovint, potser un dia una paraula nova trenca la rutina.

tanca

La petita porta reixada del carrer de Sant Pere tancarà per sempre. Moltes vegades hi he anat amb la intenció de voler impressionar el meu convidat; ja mai més. Tant és que qui va descobrir-me el lloc ja no recordi els meus pantalons de ratlles, el meu recollit maldestre, els meus nervis;qui ho vol recordar sóc jo. Es fa estrany que aquest petit racó de somiadors de Sabadell tanqui. De vegades necessitem ajuda i els llocs són importants. 
Les seves amigues brinden i li desitgen sort en aquesta nova etapa.  Potser algun diumenge em podria obrir, encara que tan sols fos per una estoneta. Fa que no amb el cap. No m’ha agradat mai el te de roses però avui seria capaç de beure’n a dojo.

big bang

 Diuen que la ciència i la religió no regnen sobre un mateix territori. Que la primera es dedica a aprendre i la segona a ensenyar. Mai m’he aclarit per qui tinc més preferències. La meva curiositat sempre ha topat amb els dogmes de fe i això suposa pocs reptes però també és veritat que m’enfado quan algú parla amb lleugeresa sobre la religió.
Ara llegeixo La història més bella del món que a la contraportada ja avisa que la història més apassionant de totes és la nostra. I suposo que cadascú la construeix com vol. 
Ja veieu. La imatge de blancor cegadora, per als científics, és el Big Bang i ,per als religiosos, la llum de Déu. 

de moda

Arribo uns minuts abans, el cel canvia a cada segon. Penso que fa dos dies que dormo a casa de la Marta, és de vacances i jo m’he instal·lat al seu pis. Fa dies que em vesteixo amb la seva roba, fruit de la meva fascinació per les múltiples identitats. Aquestes sabatetes amb lluentons roses són tan horribles que han esdevingut una temptació per a mi. El Rafa ho ha notat, crec que és un gran observador. Per fi arriba el Josep fent saltirons, entre els arbres m’ha semblat veure Ciutadans i al final arriba la Solidaritat. M’he posat a l’esquerra dels socialisme i a l’altra banda de la convergència. Al final marxa una dona, no sé si a la cerca d’alguna Iniciativa. Miro el patrimoni del senyor Tolrà, hi ha cortines que es belluguen a dalt de l’edifici, hi intueixo siluetes i capets curiosos. M’agradaria tant saber què diuen. Perquè a mi, per sobre de tot, m’agrada riure. I dir el que penso, sobretot ara, que està de moda l’honestedat.

escrúpols

-És curiós com als americans els agrada tant filmar a Europa.
-El que és curiós és que siguin una potència mundial sense història pròpia.
-Bé, potser és precisament per això, que són poderosos.  No tenir passat et protegeix dels escrúpols.