El nom com a contrasenya

 Llibreria Shakespeare and Company
Que els noms ens recordin alguna cosa llunyana és una constant entre la gent que ens tenim apreci sense exigències, a la distància i a mercè d’una anècdota, d’un article, d’un llibre, d’una conversa, etc. 
He fet una volta estranya només per explicar que recordo amb il·lusió quan vaig trobar a la xarxa un escrit que el professor Leonardo Valencia va fer com a comiat a George Whitman. Una petita història d’aquelles que m’hauria agradat viure per poder escriure com ell, encara que no sempre existeixi aquesta relació tan màgica i perfecta entre realitat i ficció. Em sembla que era Rainer Maria Rilke que deia que havia tingut la felicitat de viure a través de les coses. El comiat que en Valencia va titular “El libro como contraseña” és també una possibilitat d’apropar-nos a aquesta felicitat tan singular. 
Hi he pensat quan he tornat a topar amb el nom d’en Valencia per casualitat. 
Alguns professors desapareixen de les nostres vides fins que retrobem els seus noms. Aquests funcionen exactament com les contrasenyes que deia el mateix Valencia; obrint una dimensió, encara que aquesta sigui en el passat.
Recordo que un dia vaig trobar-me’l per casualitat. Ell no va veure’m,  tampoc crec que em recordés, però em va venir al cap la mateixa sensació que quan va entrar a classe el primer dia. Era un home tímid i això em va fer pensar que havia de ser molt intel·ligent si es podia permetre aquell luxe. De fet, ara m’és impossible jutjar si ho era de debò perquè em va guanyar el primer dia exalçant American Psycho, que aleshores era el meu llibre preferit. 

Néixer humils, créixer rebels

Queda el rastre de l’avi que ens va descobrir els llibres com a joguines, els jocs florals de barri i el teatre per a nens i nenes.  Mor l’home que va intentar endebades fugir de l’ombra de l’àvia Angelina que el vigilava allà on anava. L’avi Miquel mai ens va veure com a intrusos a la seva llibreria. Ens deixa un llegat de llibres en un sobre de paper marró. També una al·lèrgia que el pare i jo arrosseguem cada hivern i que a mi m’agrada pensar que ens connecta d’alguna manera estranya.
L’avi ens va veure néixer humils i ens ha vist créixer un poc rebels. Quan va morir l’àvia va dir que li havia agradat tant el seu funeral que per a ell en voldria un d’idèntic. Malauradament demà se’l perdrà.

El llibre que no pot esperar

La literatura efímera és una de les qüestions que turmenta sovint a aquells que ens agrada llegir. Vivim en una escissió esquizofrènica entre el que considerem literatura i allò que ens diuen que no ho és. És com tenir un llibre amb qui et casaries i un altre amb qui només t’aniries al llit. Em resisteixo a pensar que són dos mons que s’autoexcloguin i defenso que la literatura no ha de ser incondicionalment elitista. 
És cert que des de la llotja, hi ha certa preocupació per la poca consistència de la literatura actual, per la poca influència que té aquesta a l’hora de generar opinió, que és on prenem el pols de la seva importància. També s’ha atribuït aquest relatiu pes amb la literatura feta per i per a Internet. Sempre he volgut explicar que la literatura és un fidel indicador de la nostra societat. Està arrelada a la nostra manera de viure. Així, com diu l’escriptor britànic, Josipovici, la literatura “tiene cada vez más cosas que decir a lectores que cada vez tienen menos tiempo de leer”. I moltes vegades “no forma el gusto, lo refleja”. I en podríem parlar durant molta estona.
Sempre hi ha gent que s’ho pren amb humor, com l’editorial argentina Eterna cadencia que ha publicat una col·lecció sota el títol El libro que no puede esperar. La novetat és que es tracta d’un llibre efímer literalment perquè la tinta va esborrant-se de les seves pàgines un cop el llibre ha estat obert, fins a desaparèixer del tot. Diuen que en dos mesos no en queda ni una paraula. És una metàfora bonica. Però ja he llegit que l’editorial no fa només això.

l’escepticisme necessari

Bluebird’s heart, Dara Scully
De Llibertat, de Jonathan Franzen, s’ha dit que és la novel·la americana de l’any i que fa un retrat al detall de la societat actual. No escric per contradir cap de les consideracions que s’han anat fent. Podria atrevir-me a dir que hi estic d’acord fins a on jo sé, tot i que no sabria argumentar amb criteri com ho jutjo així. 
Més enllà del màrqueting, per a mi el mèrit del llibre no té tanta relació amb la reproducció fidel d’un moment, sinó tal i com és construït atemporalment a través de les relacions personals dels personatges. I en aquest sentit, m’ha fascinat la relació entre dos personatges femenins; l’Eliza i la Patty. Llegint la seva història n’hi hauria prou per donar sentit al títol de l’obra. Els moments de feblesa, de frivolitat, d’indefensió, d’egoisme, d’ambigüitat, de crueltat, d’ingenuïtat que s’expliquen en aquesta relació apareixen narrats de manera tan complexa i tan universal, amb un desig tan fort de poder-se explicar tan alt per ser compresos millor, que m’ha fet pensar que si hagués de triar una de les èpoques més interessants i més pures de l’ésser humà seria, sense dubte, l’adolescència. Allà on ja existeix la consciència del bé i del mal però on encara no han aflorat les aparences.

És curiós que Franzen sigui un dels escèptics de l’oxigen de la novel·la i defensor de la poca autoritat cultural que té aquesta (vegeu article a El País) i hi segueixi apostant amb la força de Llibertat. Sense cap mena de dubte, des de l’escepticisme es treballa i es pensa molt millor.

Aquesta, aquesta!

El pare ha recordat avui quan tenia dotze anys i feia el camí des del carrer Vilamur fins a la farmàcia del Turó Parc.

-Treballava per aquí. A veure…aquesta, aquesta! -ha assenyalat mentre que anava a poc a poc darrere d’un cotxe de neteja viària.-

M’ha sorprès que de sobte, del seu posat silenciós passés a l’exaltació i piqués amb l’índex a la finestra repetidament fins que no he girat el cap cap a l’esquerra.

-Jo feia els encàrrecs…Portava les medecines als veïns. Però entrava per la porta del servei, saps? Perquè , és clar, no podia entrar per la porta del davant… El que cobrava ho posaven en un sobre, però qui venia a cobrar-lo era la iaia.

Després va entrar a treballar a Correus on només hi havia franquistes. Ha explicat rient que un padrí seu el va posar allà sense procés de selecció. Procés de selecció! Ha rigut.
Ell era al servei tècnic de telègrafs i un dia va arribar un telegrama que deia “Mamá está enferma. Mamá se muere”. Ningú no en va fer gaire cas.
M’ha estranyat que recordés precisament això. Després ha seguit dient que sempre ho recordaria perquè allò el va angoixar molt. Va rebre una esbroncada del seu cap, que el devia voler menys sensible.
-T’ho explico perquè hauríeu d’entendre que el més important és que no abaratiu cap responsabilitat. Per petita que sigui.

M’agrada molt que el Lluís sigui el meu pare.

Al carrer Elisabets

Avui he estat al carrer Elisabets. 
Mentre que eres a la secció de filosofia, he baixat als saldos del soterrani. Feia olor de fusta mullada i la humitat m’ha marejat una mica. M’he assegut perquè trigaves molt. Quan he mirat al sostre, hi havia una finestra on podia veure el pis de dalt. Si algun dia no fos mestra, m’agradaria treballar aquí, he pensat. 
Llavors ha entrat un home amb els cabells llisos, groguencs, pobres i amb els ulls petits. He pensat que era polonès, però no sé per què ho he pensat. No ha percebut que era allà asseguda però no m’ha estranyat perquè això passa a les llibreries; els lectors no es miren els uns als altres. Si alguna vegada et trobes amb la mirada d’algú altre, malfia-te’n! És un impostor.
Han passat uns minuts i he pujat l’escala fins a la secció de cinema. He anat fent temps i aleshores he recordat el primer dia que vam coincidir a Barcelona i que vam anar a fer una cervesa. Una de les coses que més m’aterrava era quedar-me sense conversa, perquè aleshores pensava que els bons moments s’omplien només de paraules. 

Distàncies

Ja he acabat de llegir Momentos de inadvertida felicidad i ho he hagut de fer ràpidament. A cada pàgina he pensat que el seu autor ha estat dins meu tot aquest temps sense dir-m’ho i després n’ha fet un llibre. Em consola que altra gent m’hagi explicat que va acabar l’obra amb el mateix sentiment de pànic que el meu. En aquestes pàgines reconeixes cadascun dels instants que ens defineixen com a maniàtics. Perquè tots ho som una mica. Alguns en el fons, d’altres en la superfície. 
Un d’aquests estranys rituals que només tenen sentit per a una mateixa i que s’esvaeixen quan ho expliques és el de les distàncies de poder. Consisteix a creure que totes les trobades amb qualsevol persona tenen la seva versió matemàtica, així que sempre has de procurar que almenys el punt de reunió entre tu i l’altre sigui en una exacta equidistància. Això com a mínim per conformar-se, perquè l’autèntica victòria és si tu assoleixes no moure’t ni una passa.  Potser és una banalitat, però aneu-hi pensant, que potser no ho és tant.