A foc lent

bowl

La noia del supermercat no entenia res del havia escrit en pinyin a la llista de la compra, però semblava que tampoc no em deixaria marxar tan fàcilment. Cada vegada que intentava fugir de les seves explicacions em tornava a agafar pel braç per assenyalar-me un nou prestatge.

Bu yao, bu yao. Xie xie! (No en vull,no en vull. Gràcies!)

Aleshores tornava a lamentar-se amb frases incomprensibles per a mi. En mig d’aquest embolic, vaig conèixer la Lynn, que portava enganxat el seu fill a la cuixa.

-Puc ajudar-te?- va dir en anglès.- La gent no està gaire acostumada a tractar amb laowais, aquí.

La Lynn treballava per China Southern Airlines i podia parlar una mica d’anglès. Era una dona d’uns quaranta anys, amb aquella cara d’afabilitat que sembla que tinguin tots els xinesos en el primer moment.

Després de xerrar una estona, va proposar-me de fer classes d’anglès al seu fill, que a penes té tres anys. Així que des d’aquell dia el porta a casa perquè juguem una hora en anglès. La veritat és que he quedat sorpresa de com es pot aprendre xinès d’un nen de tres anys.

El que més m’agrada d’haver conegut la Lynn és que em convidi a casa seva a esmorzar els caps de setmana. M’agrada molt l’olor que hi fa. Sembla que sempre estigui cuinant alguna cosa a foc lent. Quan entro al menjador la taula ja està parada. És una llàstima que no m’agradi el te, però faig grans esforços per acabar-me’n almenys una tassa perquè la taula és un espectacle de colors i d’olors. El marit de la Lynn només mira i somriu perquè no parla gens d’anglès.

És una sort que ens resultem tan exòtics.

 

Now (pausa), I want to live (ràpid).

El Jake i jo tenim una relació no convencional. Ell té seixanta anys i en fa tres que viu a l’estranger. Per alguna raó estranya al cap de pocs dies de treballar junts, em va explicar com li agrada sortir de festa i follar amb dones xineses. No és una cosa que jo pogués esperar tot i que he de confessar que no em molesta.

Arriba els dilluns al matí, fresc com una rosa, però a la tarda sembla que hagin passat anys; està fos. L’excitació l’abandona i el deixa més arrugat.

Admiro la seva capacitat per fer amics a tot arreu, encara que no entenguin ni una paraula del que diu. Jo, en canvi, per a aquestes coses sempre he estat molt lenta. No sé per què. He compartit moltes coses amb algú i encara no sé si en realitat n’érem o no n’érem, d’amics. Suposo que si dubtes, és que no.

M’estranya que el Jake no vulgui tornar als Estats Units, si s’hi viu tan bé! Podria tornar i descansar definitivament de tant treballar. L’home italià del restaurant del districte, per exemple, sempre diu que està cansat de pensar en els diners: “Now (pausa llarga), I want to live (ràpid)”.

Caminar enrere

00221917dead128ba4680f

Recordo una entrevista que van fer a en Tortell Poltrona sobre els seus viatges amb Pallassos sense Fronteres. Explicava que va haver de fer front a situacions molt crues i va anar aprenent a traslladar i traduir situacions còmiques, d’una punta a una altra del món. Deia que no eren mai les mateixes perquè no sempre una cosa fa riure a tothom. Això m’ha fet pensar en alguna cosa que vaig escriure fa dies. Existeixen coses i gestos universals, però no sempre posats en el mateix lloc.

Pensava en això perquè avui he trobat, de nou, les dones que ballen al carrer. Tres files llarguíssimes de dones de mitjana edat ballant davant dels llums de neó del centre comercial. Una de les coses que més m’interessen de la Xina és el contrast entre tradició i modernitat.

No és la primera vegada que me les trobo. No deuen ser sempre les mateixes però aquests grupets són per tot el barri i sempre ballen als vespres. Totes segueixen la mateixa coreografia, com si haguessin quedat abans per assajar-la. No crec ni que entre elles es coneguin;en són moltes. Tanmateix existeix una coordinació perfecta. Hi ha gent que s’asseu al terra a mirar-les, però sembla que la dansa no sigui el que realment els interessi. De fet, quan he començat a gravar-les, esperava alguna reacció de timidesa o una actitud d’alerta amigable, d’elles o del seu voltant, però aquest moment no ha arribat.

Diuen que a altres parts de la Xina, els homes també ballen. Aquí,al districte de Huadu, encara no ho he vist.

Més enllà de les dones, una parella d’avis venia cap a nosaltres caminant enrere. A la Xina, hi ha gent que fa exercici d’aquesta manera i avança. Caminar enrere,per què no?

Foto: http://www.chinadaily.com.cn