per un sac vermell

L’home del sac ja no arriba a mitjanit. Ja no va sol, que va del bracet d’algú més.  Ha deixat de segrestar nens, ara els pares són en la seva ment. Ja no va sol, va del bracet d’algú més. L’home del sac, porta per porta, qui sap què et demanarà després.

prima-vera

Les faldilles violetes, un plec sobre el genoll, de manera asimètrica; la camisa de flors, un botó que ha saltat valent; un full que voleia, ha fugit de la carpeta; un ble de cabells (per fi han crescut) que travessen mitja cara i, entre tant desordre, el somriure d’un cretí a la llunyania. Ric, m’ha deixat d’impressionar fa temps. Ha arribat la primavera i és tan sa viure plàcidament. 

el meu Moscou

Un home bo que no és capaç de fer el bé. Aquest és el retrat de l’existència humana per part de Txèkhov. Aquell que divisa els seus ideals però que és ineficaç a l’hora d’assolir-los. Aquell que sap que no recordaran el seu nom, la seva cara i que s’esforça perquè les seves penes siguin les alegries del futur d’uns altres. Diu Nabókov que “en una era de formidables Goliats, convé llegir sobre Davids delicats” i Txèkhov m’agrada en aquest sentit. L’ésser humà que s’entrebanca mirant les estrelles. Cal tenir humor per saber apreciar la tristesa de tots els seus personatges.  El més admirable de les lleis de la naturalesa és que el feble persisteixi. Però qui és el feble?

conquestes

Fa dies que no llegeixo i d’aquí que faci dies que no pugui escriure. Quan algú viu de l’estimulació és difícil ser creatiu.Això em recorda a una frase que va escriure Pierre-Simon Ballanche, que el deure de l’ésser humà és conquerir la seva personalitat, però sobretot assegurar-se que el desenvolupament d’aquesta sigui obra exclusiva d’un mateix. 
Com que crec que moltes vegades la raó de qui sóc me la donen els llibres, m’aturaré a pensar a la cerca d’una conquesta veritable. És curiós que en els temps que corren, aturar-se a pensar qui ets i què fas (i la relació inversa que hi ha entre aquestes dues coses), sigui considerat un luxe. Potser tots i totes hauríem d’aturar-nos més sovint.

La dignitat de l’artesà



Richard Sennett diu que la paraula artesania designa “un impuls humà, bàsic, el desig de realitzar bé una tasca, sense més”. El desig de fer-ho bé que caracteritza l’artesà (que pot ser una advocada, un metge, una professora, un polític!) està sempre amenaçat per la competència, la frustració i, el més perillós; el risc de l’obssessió.
L’ètica sempre ha d’estar integrada en el procés artístic perquè és el que avaluarà el resultat de l’obra final. És clar que la història ens demostra que molts viuen aferrats al discurs de la impossibilitat d’aquesta conciliació.