Les persones i les paraules

Aside

Una de les coses més interessants de ser a l’estranger és apropar-se a una cultura desconeguda a través de la llengua. Com si es tractés d’una vareta màgica, la llengua va desxifrant la realitat que t’envolta i va transformant-se, lentament, en quelcom més comprensible i amable. Aprendre la llengua del país on vius és un exercici de respecte.

De fet, acceptar la diversitat lingüística com un repte, més que no pas com a obstacle, és una de les virtuts amb les quals podem comptar, per bé o per malament, aquelles persones que hem nascut amb una llengua subordinada. És aquest tercer do al qual feia referència Maria Mercè-Marçal.

Aquests dies pensava sobre l’abast global de l’anglès. D’entrada, ja dic que la meva intenció no és pas la de negar la importància que ha tingut per a mi: va ser la tercera llengua que vaig aprendre amb molt de gust a l’escola, em va resultar molt divertida des de l’inici, vaig poder entendre les cançons que cantàvem al pati de l’escola, després vaig poder llegir molts llibres i veure moltes sèries en versió original, vaig poder viatjar arreu fent-me entendre i he conegut gent d’una altra cultura que han esdevingut, al final, bons amics i amigues. Del que vull escriure és de la seva excessiva referencialitat. No descobreixo res de nou, però m’agradaria deixar per escrit alguna de les meves troballes sobre com la seva abassegadora presència, com qualsevol altra llengua dominant, pot fer que s’esborri un bocí de la nostra història.

Una de les primeres coses que m’ha ensenyat la meva mestra de xinès és saber com demanar a algú altre què ha menjat. Fins aleshores, havia anat trobant que la gent m‘adreçava aquesta pregunta amb gestos però l’havia entès en el sentit més literal del terme. Fa uns dies, vaig descobrir la importància d’aquesta expressió. Aquesta pregunta es fa servir per a demanar com estàs. Aquesta interacció em va semblar que podia explicar molt d’una cultura lligada a uns valors tradicionals, a uns costums determinats, a l’herència d’una sèrie de vivències del país. Aquesta traça identitària, malauradament, desapareix completament quan la persona substitueix la seva llengua materna per l’anglès. Aquest ha estat un dels primers exemples que he sabut trobar amb el meu pobre xinès, però m’ha semblat significatiu,perquè l’expressió xinesa em sembla molt maca. Estic segura que en podríem trobar molts més, d’exemples.

Per això, perquè la llengua està lligada a la manera de fer de les nostres societats,és tan important apropar-nos a través de les paraules a la manera d’entendre el món que té la gent en el seu lloc d’origen, en la seva llengua de bressol.

Una llengua no és un vehicle de comunicació tan sols.És significatiu que qui sempre ho defensi considera acceptable la interferència massiva de paraules i la substitució d’una llengua per una altra en una sola direcció (cap a la llengua minoritària), però rarament a la inversa.  

Anuncis

Els matins

Una de les coses que més enyoro de casa són els matins. De fet, una de tantes coses estúpides que m’intriguen sobre les cultures d’aquí i allà és com ens llevem. Deu ser per això que m’agrada tant retornar a aquest moment.

Els matins a casa comencen amb la rutina que donen per acabat el silenci: una mà cau amb força sobre un despertador, després se sent com algú camina pel passadís arrossegant els peus (dins de les sabatilles, a l’hivern; de les xancletes, a l’estiu), obre la porta del lavabo, es dutxa. Quan deu haver acabat, una olor de sabó de cabells surt del lavabo. Ja no se sent ningú arrossegar els peus, sinó un pas força diligent. No se sap què passa durant uns minuts fins que sento soroll de calaixos que s’obren i es tanquen. Passen uns minuts, el pas segueix sent diligent: amunt i avall, però ara sembla perdut, entrant i sortint dels mateixos llocs, com si recordés que oblida repetidament alguna cosa.

De nou una olor. La del cafè. Triga a adonar-se que ja està fet perquè se sent com la pressió repica a la tapa de la cafetera, segurament ja deu haver esquitxat tots els fogons. Se sent una corredissa i tot seguit una maledicció. Ha esquitxat força i ara li fa mandra netejar-ho.

Jo sempre em demano l’últim torn de la dutxa perquè no m’agrada fer-ho amb pressa. Abans, però, m’agrada seure al sofà del menjador. Arribo i la claror de la finestra sempre em fa remugar. De vici. Miro cap al carrer. Una estona. Com si encara estigués dormint desperta. Després m’aixeco, entro a la cuina i a qui hi hagi sempre li dic “Quina mandra, avui, oi?”