com s’expliquen les coses

Quan recordava l’autor d'”Il bacio”, el recordava perquè no sé en quina habitació d’una amiga meva penjava de la paret. Quan tal·larejava Miles Davis ho feia perquè a la petita safata on deixava les claus a Hammersmith algú tenia un I-Pod que ininterrompudament li donava veu. Quan escric, de vegades, tinc la impressió que podria ser una agosarada còpia de qui sap l’escriptor/a que algú va recomanar-me i que no sabria datar o encabir en cap corrent. No sóc un ésser reinaxentista. Així crec que vaig construint el meu coneixement, potser amb els descobriments dels altres.
Avui, per exemple, recordo a Monet per aquesta imatge del Tàmesi, del meu temps a Londres.
Pot ser que no sigui tan dolent, al cap i a la fi.

quan era excursionista

Ens recordo a la teulada, mirar cap a dalt de Guatemala,  i sentir-me poderosa pel sol fet que ningú no podia imaginar on era jo en aquell moment, pel sol fet que el sostre de tots aquells que estimo era dominat pel sol i el meu per la lluna. I que algú que a penes no coneixia em parlava en un espanyol afrancesat.

-¿Te dejé muda?
-Perdona, te tenía tan a dentro en mi ficción que olvidé que estábamos hablando…

prejudicis

Se m’acusa de prejudici, jo que ja tenia assumida la comdemna
Amb tot, segueixo defensant que el món pot dividir-se
entre lectors i no lectors
Seria impossible concebre el meu món sense ficcions literàries,
quan he anat massa de pressa
només un llibre ha estat capaç d’aturar-me,
quan creia perduda la meva sensibilitat 
només un llibre ha estat capaç de retornar-me-la
Ja em direu si no em puc permetre tenir algun prejudici per compensar l’agraïment

intel·ligència

Fa temps, quan parlàvem d’intel·ligència, algú em va dir que no ha de ser aquesta sempre una qualitat a destacar per sobre de les altres. Què sinó, ha de ser una virtut a perseguir, doncs?
Recordo que un dia, a la facultat, el Jordi Julià va preguntar què volíem ser de grans. El Julià, a part de ser un gran poeta perquè ha rebut molts premis, és l’Elvis dels professors de Filosofia i Lletres (és la meva opinió).  El Marcel va respondre: jo de gran vull ser bona persona. I el Julià va dir que allò no li podria ensenyar. Algú altre va espetar que volia ser intel·ligent. I el Julià va callar. Perquè penso que tampoc ens ho podia ensenyar.
No parlarem ara de la ingenuïtat de les respostes, si voleu, ho podríem fer sobre la de la pregunta.
Però bé, l’anècdota ve després, per explicar que últimament tinc un delit inexhaurible per cercar la intel·ligència arreu i res…que us ho volia confessar.