els prescindibles

 
Dilluns jubilen el pare. És prescindible, això és una cosa que malauradament sempre et diuen els altres. La seva generació és una munió de gent que creu en la utilitat de l’individu remunerat. No sé si nosaltres serem capaços de desafiar aquesta inèrcia, però ara que l’alliberen del seu esclavatge, em recorda a aquell film “Cadena perpètua”, a aquell vellet  afable que inesperadament torna al carrer després de molts anys de presó. Exagero, però hi ha alguna cosa d’això en el que us explico. Suposo que hauria estat diferent si ell ho hagués triat. En tot cas, penso que després de molt de temps ha arribat el moment d’ensenyar els nostres pares.Si el meu es deixa, em prenc amb entusiasme aquesta feina de retorn.
Anuncis

morir

Anit  l’Ester va explicar-me que ajudar a morir algú és una experiència inoblidable.  L’inici de tots nosaltres qui sap si és un fet espontani, però acompanyar algú perquè els seus últims moments siguin dignes, em sembla un acte de bondat extrema. Quan hom neix, sempre hi ha algú que l’espera. Però morir-se és un camí que molta gent fa sola. Em sembla un acte carregat d”humanitat que dues estranyes s’estrenyin la mà quan un d’elles sap que està a punt de no ser.

Newcastle

Els amics imaginaris existeixen.  Vull dir que passa el temps i hi ha persones a qui has d’imaginar quotidianament com acte de resistència.
Als amics ja no els comptem, ni tan sols ens preguntem quin és el nostre preferit/da. Això que fèiem de petits sempre m’ha impressionat. Quina capacitat de síntesi. 
En tot cas, estic contenta de tornar a fer maletes de bufandes per marxar a Newcastle. Sempre és estrany retrobar-se amb amics que fa anys que no veus. Fa por que hagin canviat massa, em fa pànic pensar que no hagin canviat gens. Avui no m’explico.

baixo al carrer

Quan algú parla emocionat de ciències complexes és impossible sentir-se aliè. La realitat t’abraça.

Per exemple, explicar la ciutat a través dels infants, com fa Francesco Tonucci, no és només una idea fantàstica sinó que em sembla ja imprescindible.
A propòsit del Gran Germà, m’agrada la idea de protegir els nostres Romeus i Julietes, de fer possible que puguin trobar-se en algun racó fosc dels nostres pobles. Racons que, malauradament, van deixant d’existir per una por subjectiva extrema.
Altres petits desitjos sobre el meu carrer: que tingui sentit jugar a fet i amagar, que deixem de tenir por dels joves (que són els vostres fills!) que deixem de tancar els caixers perquè el fracàs de la nostra societat sigui ben visible (potser així ens sentim una mica culpables), que deixem de posar ciment i entrebancs a l’espai públic perquè no sigui un lloc de pas sinó d’estada. En definitiva, que comencem a recuperar aquell carrer on es podia jugar a pilota, on es podia patinar, on podíem reunir-nos durant hores, però sobretot  on fèiem escola de crítics. És ben cert que hi ha coses que només te les ensenya el carrer. I són les que trigues més a oblidar.
p.d: Gràcies a la Gemma Galdón que va teoritzar-me el pensament.

di-jo-us

Alço el cap, potser per divisar una resposta a un pensament, no per fe catòlica.  I de cop, apareix un estel i deixa de ploure. Potser algú l’ha vist. És un fet extraordinari veure un estel en dijous.  Em sorprèn la facilitat amb què les coses, aparentment sense trascendència,  fan forat a la meva vida. Sort. Tot és tan urgent i la gent és tan important, últimament.

la meva foto

Diuen que els taxistes són els millors sociòlegs. Aquests que pugen al seu cotxe centenars de persones i escolten les seves preocupacions, els seus secrets i les seves confessions; de vegades sense dir res. A Castellar hi ha algú semblant. Passeja sense descans amb una càmera penjada del coll. Els seus ulls petits i àvids ressegueixen l’actualitat que l’envolta i sempre té un somriure tímid per a tothom, de vegades un cop de cap a la llunyania, però mai es fa el despistat. Si hi ha algú que encara creu en l’omnipresència sap que ell la desafia. 
El millor dels pobles és que els estereotips arrelen en una i altra persona i és divertit anar-los reconeixent.

fracàs escolar

L’altre dia em preguntaven què porta algú a ser professora. Per a molts la resposta és emocional; vocacional. Però també és ben cert que administració i societat han contribuït a construir un imaginari on tothom creu que ser docent és una feina fàcil.  

Sempre que es parla de fracàs escolar, al centre de la qüestió només hi són els alumnes, propi d’una política centrada en els resultats i, en alguns casos, clientelar.  Assumim també que, per exemple, molts veuen els cicles formatius com pal·liatius d’un fracàs i d’aquí que s’hi hagi apostat poc. El setembre de 2010, al Vallès Occidental vora 2000 estudiants van quedar fora dels cicles formatius de grau mitjà. Pocs han apuntat aquesta deficiència en la gestió com a possible causa de la desmotivació del professorat i l’alumnat.

En la meva opinió les mesures incansables que ens fan córrer amunt i avall, jugant a l’equilibri, són la conseqüència del poc consens entre el despatx i la vida real. Poques vegades es té en compte què vol o què necessita la professora per seguir treballant amb reptes, que no obstacles.

Pretendre que el fracàs escolar passi d’un 30% a un 10% d’aquí al 2020 és una bona notícia. Però és només això, francament. No he sentit cap mesura que pugui acompanyar tan bona intenció.
Porto pocs anys mirant l’escola pública des de dins però tinc la impressió que molts volen fer-la a la seva mida i d’aquí que, delerosos de la felicitat eterna de l’infant no haguem procurat que qui l’educa també se senti valorat. Dissortadament el miracle no arribarà fins que no hi hagi una aposta clara per aquest sector, i no parlo de recursos tècnics, sinó dels humans.

Ja em perdonareu que avui em posi seriosa, però de vegades, cal també una mica de realisme per afrontar la realitat.