Un tro

Pantz Pool

Laura Hawk, assistant to the photographer, relaxes by the pool at El Rincon, the von Pantz’ Marbella home, September 1985. (Photo by Slim Aarons/Getty Images)

Quan vam entrar a l’hotel tot va semblar alentir-se. Crec que el luxe va lligat una mica a això; a fer les mateixes coses de sempre, però sense pressa. Com si en certa manera, formessis part d’una pel·lícula i tots els teus moviments fossin no només més llargs, sinó estudiats.

Vam travessar el hall silenciós que era obert des de l’entrada fins arribar a la piscina, des d’on es podia veure, també, la mar. Un complex, tan obert i tan delimitat alhora, que feia venir una mica d’angoixa; semblava inabastable.

Vam passar-hi un parell de dies perquè ja érem al final del viatge i era el que podia cobrir el nostre pressupost. El primer dia va fer un sol magnífic, ens vam passar el dia a l’aigua i em va fer pensar que a mesura que ens anem fent més grans anem reemplaçant les estones d’aigua per les de sol, i després, per les d’ombra. Vaig retrobar-me amb l’aigua, doncs, com quan era petita.

El segon dia no va ser pas clar i hi va haver núvols negres assetjant-nos des de bon matí. Recordo que dins l’aigua, quan va sonar el primer tro, força gent es va espantar. D’una manera gairebé ridícula, diria jo. Es percep de seguida la gent que no coneix de prop l’espant, perquè quan els n’arriba un, ho afronten d’una manera gairebé tragicòmica. Va ser així com una parella anglesa amb una criatura coberta per un gran flotador es demanava, mirant a tort i a dret, què podien fer, què havien de fer. Més enllà, unes senyores argentines nedaven enfora explicant històries de morts a l’aigua.

Acabava la serenor i tornava la vida.

Anuncis

El jardiner

tumblr_lzn49kOBU21qc7qwfo1_500

Fa uns dies vaig acabar la novel·la de Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Vaig trobar el llibre en un trasllat del departament de l’escola. Una troballa que no hauria estat possible si tothom anés pel món amb e-book. En algun altre moment he defensat el poder del paper…perquè penso que el llibre ha estat concebut per ocupar un lloc físic en el món. En la novel·la, un jardiner explica els sis estius que passa una família rica a una torre vora el mar.

L’atractiu de la narració recau en el fet que el jardiner “és un observador de lluny”. Així doncs, es tracta d’un personatge secundari, una mirada parcial, qui ens ofereix allò que pot veure, sentir o saber mitjançant converses amb altres personatges. Ressona una de les primeres cites que vam aprendre quan estudiàvem el realisme. Era Stendhal qui va escriure: “Una novel·la és un mirall que hom passeja al llarg d’un camí”. El jardiner, una persona humil i senzilla, com la resta del servei de la casa, tenen una visió pragmàtica de la vida, gairebé antisentimental, que contrasta amb el melodramatisme amb què es viuen certs episodis de l’obra per part d’altres personatges. Alguns relacionats amb la impossibilitat de l’amor o de la maternitat, (potser l’amor el van inventar els poetes?) o bé, amb la mort. Aquests fets ens recorden la feblesa que resideix, sovint, en l’extravagància i el cosmopolitisme.

Més enllà, potser, aquest personatge lliga amb una capacitat poc estesa; la de fer-se invisible als altres. Aquesta gent entossudida a no fer nosa, a ser prudent; respectuosa amb els silencis, excelsa en el fet de compartir, coratjosa a l’hora de recollir-se, resistent a la interrupció. Llegia el filòsof Josep Maria Esquirol fa un temps: “El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre’s ell mateix i també, d’una manera molt especial, servir els altres…La resistència sol ser discreta”.

Imatge: Portada de la primera edició de The Great Gatsby (1925), F.Scott Fitgzerald.