Dues poetes russes

Image

He topat amb els poemes de Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova traduïts per Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova i he recordat el recital que va fer-se uns quants anys al pati Llimona. Sé ben bé per què hi vaig anar i no era per a escoltar poemes. El pretext era aquest i el que es va esdevenir va ser igual de lloable. Passats els anys vaig comprar aquest recull de poemes i avui el recupero.

La vida d’aquestes dues poetes em fascinen de la mateixa manera que m’encurioseixen les primeres converses entre Marçal i Zgustova bevent cava…

Quants bons moments són deutors de la intel·ligència.

En l’època que s’escriu un dels poemes que més m’agrada, les dues escriptores encara no es coneixien, tot i que s’havien llegit l’una a l’altra. Aquests versos que resumeixen tantes coses són d’un poema de Tsvetàieva adreçat a Natalie Barney en un cicle intitulat Amiga.

I malgrat tot, què va ser?

quin desig o quina muda

recança? encara no ho sé:

I jo, vencedor?…o vençuda?

Anuncis

Dos mons

 

Anna Inghardt

Algunes veritats que he escrit han semblat mentides, i a la inversa. Això ha anat passant per l’afany que explica també Hesse a l’inici de Demian. Tot comença amb un accident i al final acaba esdevenint voluntat. És la voluntat de viure en dos mons. Diu que a casa hi vivia la rectitud, el deure, la responsabilitat, la consciència, l’ordre i la tranquil·litat i que darrere de la porta amenaçava un món estrident, sorollós, fosc i brutal. Cada vegada que travessava la porta, tornava ràpidament al refugi de la claredat, fins que va descobrint que cada retorn és menys bell, més avorrit i buit i que les demandes són tan exigents com inassolibles. 

Al principi, com aquest personatge, penses que és una transgressió respecte als altres i els culpes. Més tard, t’adones que a qui has anat transgredint és a tu mateixa.

El dia que van descobrir el Jordi

El Joan Pons era una persona apassionada per una disciplina que no havia estudiat mai. Era d’aquelles persones amb un esperit autodidacte, d’aquelles que, encara ara, gràcies a una inquietud extraordinària es fan un lloc en el món reglat. Malauradament, a penes s’hi troba una referència a la xarxa. El lligava una profunda amistat amb el Salvador i junts, a Sabadell, van descobrir el Jordi (Dryopithecus laietanus). M’agrada trobar històries humanes darrere de les grans descobertes. Prova que, sovint, les grans coses s’esdevenen sense pretensió.
Els dos caminaven per Can Llobateres, així m’ho explica el fill del Salvador que els veia en la distància. Ara aixecaven un braç i assenyalaven aquí i allà, ara quedaven enlluernats pel sol i prenien la mà com a visera. Diu que ell jugava a quedar-se enrere per a córrer fins a on eren ells aixecant polseguera. Ells caminaven absorts, ignorant què feia el nen; eren expedicionaris sense expedició. Quan a la fi el nen arribava, sempre els trobava enriolats, conversant sobre això i allò altre. La química que unia l’acadèmic amb el tot terreny era inexplicable. Semblava que l’un salvés una part de l’altre. Aquell dia, després de tant caminar, s’aturaren i el Salvador féu un cop de pic al terra espontàniament. D’aquell cop, en caigué una pedra i de sobte, un os del Jordi. Puc imaginar la catarsi entre aquells dos adults i l’infant d’ulls enjogassats.
El fill del Salvador m’ho explica amb llàgrimes als ulls. Quan era el moment més dolç del Joan, que havia fet una descoberta històrica, un càncer letal el va apagar per sempre més. Diu que no recorda haver vist plorar el seu pare tant com aquells dies. Fem coses estranyes per aturar el pas del temps i guardar un bocí de la nostra història. El Salvador havia decidit feia temps dir al seu fill Joan. I ho va fer per no oblidar mai el record d’en Joan Pons.

Mosaic

Aside

her-simplicity-pink-floral

Esperava a creuar el pas de vianants quan he trobat el meu reflex al vidre d’un hotel de cinc estrelles. Quan el meu reflex s’ha perdut, ha aparegut una parella conversant seriosament a l’altra banda. És aleshores quan he pensat que el luxe té un aspecte similar a tot arreu. L’impacte arriba de sobte i se’n va amb la mateixa rapidesa. En canvi, l’austeritat té olors i colors particulars. Són molt diferents entre si i triguen tant a oblidar-se. No és que la meva vida prediqui amb una cosa o amb l’altra perquè no els he entès mai com a dogmes. Però en aquest precís instant he recordat quan treballava en un càtering a Anglaterra i fèiem unes amanides fantàstiques; autèntiques obres d’art;colors llampants. Sempre patia per si algú acabava descobrint que no tenien gust ni d’enciam ni de tomàquet.