Fer vacances

Hi ha una gran diferència entre fer vacances i anar de vacances. Fer vacances sempre posa a prova el nostre enginy per creure que sols, a ciutat, hem adquirit els pocs privilegis que pot tenir un guardià.

Així, del primer que ens alegrem, és de tenir claus que obren totes les portes de cases d’amics i de poder banyar-nos en una piscina o altra, com si tinguéssim l’oportunitat de ser a diferents hotels alhora. Però a poc a poc el sentiment de felicitat va esvaint-se.
Després, es desvetllen el nostres sentiments més malèvols i ens alegrem de veure marxar els companys de feina, perquè sabem que quan tornin nosaltres serem allà; sense ressaca vacacional. Intentem no mostrar gran sentiment de satisfacció, perquè nosaltres el que volem és que almenys algú es compadeixi de nosaltres i ens porti un regal o una postal des de Creta, des de Japó, o almenys, des de Menorca. Però triguen molt.
El soroll dels veïns a la matinada ens alerta que es preparen per fer un gran viatge en família mentre que nosaltres tenim el gran dilema de si triem Ocata o la Barceloneta l’endemà.  Però quan ells tornen estranyats que no haguem marxat, perquè es nota en la nostra pal·lidesa, sempre podem dir  “marxem al setembre que és més barat i s’hi està més bé”. Però també podem adoptar un posat romàntic i afegir que ens agrada la rutina que ens va donant un temps molt més lent del que ens envolta, una altra cara dels carrers, de les terrasses, dels trajectes.

El que realment pensem és que un dia d’aquests ens agradaria que un fet paranormal, d’aquells que només passen als llibres i a les pel·lícules, ens xuclés ben fort i ens escopís a l’altra banda del món, on encara que fos per ser a un lloc desconegut, aniríem de vacances.

Anuncis

Senyals del destí

Quan cerquem respostes, és ben cert que les podem trobar a tot arreu. Respostes que podem atribuir a un fet, a una persona que passa, a un llibre que llegim o a una cançó que sona. Així al final podem dir que no hem decidit nosaltres i que ha estat el destí i els seus senyals.
M’hi ha fet pensar el llibre que llegeixo ara on en Francesco acaba deixant la companya a qui fa temps que no veu perquè una cançó que estan interpretant al Festival di Sanremo  diu “No m’estimis perquè visc a Londres”. El protagonista està convençut que la frase està directament adreçada a ell i que aquell missatge tan clar és el resum de moltes coses que fins ara el preocupaven tant. Així que està disposat a fer-hi front amb valentia i determinació. 
La relació a distància del Francesco arriba al seu punt i final a partir d’aquest senyal. No sabem com. Segurament a ella no li diu que és perquè ho diu la cançó de Non amarmi i s’inventa qui sap quantes excuses. Però la deixa. Al final descobreix que la cançó no diu “No m’estimis perquè visc a Londres”, sinó “a l’ombra”, perquè el cantant és cec. Però aleshores ella ja ha deixat d’importar-li i no pot fer-hi res.

Encontré una botella

 Charles Bukowski 
“Encontré una botella de cerveza sin abrir. Estaba caliente. La abrí y me la bebí. Luego me dormí.”

Segurament aquesta és la frase que descriu més fidelment Mujeres, de Charles Bukowski. I per això aquesta frase, aparentment simple, apareix emmarcada en dos punts a part. Cal llegir-la lentament. 
L’alter ego de l’autor, Henry Chinaski, és un escriptor, és un vell verd a qui li compadeixes la vida de luxúria, vici i borratxera constant que deu a la seva reputació literària. Conec pocs autors amb l’habilitat d’explicar de tantes maneres diferents el sexe, tantes com dones passen pel seu llit. Hi ha alguna cosa tendra en aquest personatge, en aquesta cerca inesperada d’una cosa màgica que aparegui en cada penetració, que no arriba, que s’escapa al llarg dels dies després d’un acte continuat, encara que divers, i que acaba fent d’aquest una rutina quasi mecànica.  Ni tan sols les negacions li suposen un repte. En Henry Chinaski s’ha acostumat al dolor.

La rutina de l’atur


Els dies es feien llargs i no hi havia gaires coses a fer. Com que tenia molt de temps per pensar, la sensació que es podia fer ben poc, anava creixent. Així era passar el temps a l’atur. 
Vaig negar-me a renunciar als petits plaers que m’havien acompanyat en els grans moments, així que vaig recórrer totes les perruqueries tan bon punt vaig rebre’n la primera retribució. 
Vaig descobrir que seria impossible seguir anant-hi cada dos mesos, per molt competitius que fossin els preus. Va ser llavors quan se’m va ocórrer que hi aniria cada mes però només el serrell, gràcies. Van anar caient els mesos, i vaig engrescar-me en la comèdia afegint-hi la maleta de quan treballava, parlant pel mòbil amb amics invisibles i esbufegant d’un estrès inexistent. Crec que alguns ho van veure com una rutina esnob. Però no menteixo si dic que per a mi, va resultar aleshores un extravagant gest de dignitat.

Porters i porteres

Llegeixo que dues artistes reten homenatge als porters i les porteres amb un llibre de fotografies. M’ha recordat aquell conductor d’autobús a qui mai havia tingut en compte en el trajecte de casa a l’escola. El dia que vam començar a parlar, es veu que ja sabia que era professora de català i em va estendre un paper rebregat que deia que era l’inici d’una novel·la que havia començat i que tenia ganes de fer-ho molt bé. No sé per què ho he lligat amb aquesta notícia.
Hi ha moltes persones perpetuades a ser figurants pel nostre dia a dia. Espero que, almenys, en aquesta obra puguin ser protagonistes.
Imatge: Vitelone.