la Caldereta

Sant Joan. L’excusa perfecta per tornar a l’adolescència.
Anuncis

transformar las personas comunes, no olvidar Saramago

“tuve conciencia de que estaba transformando las personas comunes que habían sido en personajes literarios y que ésa era, probablemente, la manera de no olvidarlos, dibujando y volviendo a dibujar sus rostros con el lápiz siempre cambiante del recuerdo, coloreando e iluminando la monotonía de un cotidiano opaco y sin horizontes, como quien va recreando sobre el inestable mapa de la memoria, la irrealidad sobrenatural del país en que decidió pasar a vivir”
Saramago

la sensació que últimament se’n van els millors…

el meu ex

 

Hi ha una trucada terrible que en algun moment de la teva vida arriba.
 
El teu ex vol quedar amb tu per fer un cafè.
 
I a qui li importa el cafè en aquests moments? Tots dos sabeu que serà una estona on el ferit ve amb tot l’arsenal de casa, el deixarà sobre la taula, dirà fet i fet que tot ha canviat tant que fins i tot ha oblidat que els dos vau estar junts perquè ara veu la vida molt diferent. Clar, s’ha posat unes ulleres de pasta negra. Va a cada sessió de discoteca farcida de guiris que la generosa Barcelona li ofereix. Però com voleu que no em senti culpable si jo l’he abocat a aquesta deriva moderna? Ell segueix parlant i jo em sento com el gran Homer dels Simpsons. El seu cap ha esdevingut una hamburguesa.

Li faig dos petons i sí. M’ha mentit. La mateixa colònia que fa quatre anys.

Foto: http://www.flickr.com/photos/victornuno/1463925617/

durbar

Ahir vaig tenir la sensació de ser prop de l’aventura. Altra vegada escoltant algú altre. Me’n vaig al Nepal. No sé per què, però com més temps passa, més seduïda sóc per la soledat. Em confesso necessitada dels meus amics i amigues i ho dic perquè em perdonin de certa manera aquesta sentència que acabo de fer. No parlo de solitud tampoc. Només que un dia vaig imaginar-me al Durbar de Kathmandú a les set del matí (perquè com més temps passa, més aviat me’n vaig a dormir i més aviat em llevo, també), bevia te d’un cèntim i menjava un dolç nepalès diminut. Vaig creure que aquesta imatge podia ser l’expressió més elevada d’una felicitat. I ara és a tocar.

s2

Entre el Peu del Funicular i Sarrià hi ha una frase escrita a la paret que m’assetja. “Per amor a l’art”. Si alguna vegada pugeu a la s2 segueu a la part esquerra del vagó i trobareu mil-i-una frases que us faran qüestionar la vostra vida. Aquesta i una altra en espanyol: “¿Eres dueño de tu vida?”. Els grafiters són persones romàntiques. Sort, que de nit, la negror ho cobreix tot i aquestes sentències no es poden llegir. Estic segur que més d’un es llençaria a la via de cap.

psicopaties

Eren les deu del vespre. Ja no podria fer tot el camí a peu. Agafà el cotxe, els sots la bambolejaren, aparcà ràpid, la bombeta de la lot va fondre’s i va quedar a les fosques a trenta minuts del cim. Trucà desesperadament, ningú no tenia cobertura al refugi i hauria de fer el camí tota sola. Lentament, es posà la motxilla a l’esquena i començà a caminar resignada. A cada tram mirava enrere i davant. Era curiós com de sobte, aquelles llumetes a sota de la muntanya semblaven d’un altre món despreocupat, ignorant que una persona enmig de la foscúria tremolava. Quan ja havia decidit, després de convèncer-se i desenganyar-se amb la mateixa freqüència per abandonar i estendre’s al marge fins que es fes de dia, ell va aparèixer. Era curiós, però estava segura que mai se n’havia alegrat tant, de veure’l.

un gat passejant-se sobre un sostre d’uralita m’acompanya

Va creuar les blanques i finíssimes cames i vaig poder veure-li un tros de les seves calces. Venia amb els cabells arrissats vermellíssims però no era el pecat. Va descreuar les seves blanques i finíssimes cames i va deixar-les en un posat paral·lel desafiant. Estic segura que ella en cap moment va plantejar-se el gest com quelcom provocador, i ho sé perquè després vaig comprovar que quan conduïa també adoptava aquest posat tan cinematogràfic. Va despullar-se com un arbre del jersei de fil. 
I crec que va ser en aquell precís instant que vaig decidir que havia de ser amiga seva. I així va passar, que ella va decidir un dia que també volia ser amiga meva.
I avui amb la meva torpesa ignota no he pogut acomiadar-me tal i com voldria o s’espera. Ni una abraçada, ni un petó fort, res.
Avui que has posat en escena l’assaig d’un comiat definitiu a Veneçuela, t’hauria d’haver dit moltes coses però ja veus, només he sabut ser aquell jo altra vegada.