“La lenta mort de la universitat”

science-vs-humanities

 

Val molt la pena llegir el número 51 de l’Espill, on apareixen articles interessants com els de la Paola lo Cascio i aquest, de Terry Eagleton: “La lenta mort de la universitat”

“Tradicionalment tothom ha fet riota de les universitats -que a Gran Bretanya tenen una història d’uns 800 anys- comparant-les amb torres d’ivori. I sempre hi havia una mica de veritat en l’acusació. Però la distància que les universitats establien amb la societat si bé podia tenir aspectes negatius, també en tenia de positius, per tal i com permetia reflexionar sobre els valors, finalitats, interessos d’un ordre social massa frenèticament capficat en els seus objectius pràctics a curt termini per a ser capaç d’una mica d’autocrítica. Però ara, a tot arreu del món aquesta distància crítica s’està reduint gairebé a no res. A mesura que les institucions reproduïren un Erasme i un John Milton, un Einstein i un Monty Python capitulen davant les prioritats implacables del capitalisme global.”

“Enmig de tota aquesta desfeta, són les humanitats, sobretot, les que es veuen arraconades. L’Estat britànic continua repartint subvencions a les universitats per als estudis de ciències, medicina, enginyeries i similars, però ha deixat d’aportar recursos significatius a les arts. No és cap exageració dir que si això no canvia, departaments sencers d’humanitats tancaran les portes els pròxims anys. Si és que sobreviuen, els departaments de Filologia Anglesa serviran només per a ensenyar els estudiants d’empresarials l’ús del punt i de la coma, que no és precisament el que imaginaven Northrop Frye i Lionel Trilling.”

“Si els professors s’han transformat en una mena de gerents, els estudiants han passat a ser una mena de consumidors. Les universitats han entrat en una batussa poc digna per tal d’assegurar-se’n les matrícules. Una vegada aquests clients ja es troben segurs dintre del recinte universitari, la pressió recau en els professors per tal que no els suspenguen, evitant així perdre ingressos per matrícules (…)”

Encendre un foc

Ja no recordo si va ser arran d’una trobada o gràcies a un curs que vaig topar amb una frase de Yeats que deia: “els mestres no omplen càntirs; encenen un foc”. Ser mestre, doncs, pot ser o bé una cosa ben fàcil, lleugera, mecànica; o bé una pràctica desafiadora, complexa, creativa i imprevisible. Els qui encenen focs no són pas estridents, més aviat discrets, però autèntics progressistes en la concepció de l’educació. Em va sorprendre aquesta revolució exigent, gairebé silenciosa, quan la vaig veure per primera vegada i vaig saber que volia ser com aquell mestre. No hi ha dreceres per arribar a ser-ho: cal escoltar molt, llegir més i compartir experiències. Totes tres rutines són pràctiques humils i generoses i requereixen de temps. 

450x392x33newbook-newyorker-nycartoon1.jpg.pagespeed.ic.wAiCB1NxXM

Aquest camí, doncs, implica una visió tradicional de l’escola (preparació, actuació i reflexió). M’agrada especialment destacar el tret de la tradicionalitat perquè implica la perdurabilitat dels valors de l’escola en un món on s’imposa la pressa, les interrupcions, la caducitat, l’alienació, la insensibilitat més absoluta. 

La tradicionalitat no ha de competir amb les eines que puguem utilitzar, i a la inversa. Crec que, en algun moment, hi ha hagut una gran confusió sobre aquesta qüestió. El món, de fet, podria plegar-se sobre aquesta mateixa concepció en molts àmbits. Això, però, ja és una cosmovisió molt personal.

Tenir el cor espatllat

4354438814_551b8bcf16_z

Hi ha gent que té el cor espatllat. No hi ha gran retòrica al darrere. No els ha passat res tan greu que els impossibiliti d’estimar com la resta; han tingut una infància feliç, tenen bons amics i un posat aparentment sensat…Simplement són conscients que no poden estimar com la resta, com aquesta feliç i còmoda majoria. Els oprimeix el fet de saber que la gent pugui estimar-se amb quotidianitat perquè això els fa sentir-se estranys, culpables, frívols. Voldrien estimar diferent i alhora normal, sense haver de justificar-se contantment per ser com són.

Amb el temps, s’han anat trobant amb gent que els intenta convèncer que no tenen el cor espatllat, simplement no es prenen seriosament les relacions afectives. És clar, viure amb el cor espatllat voldria dir que existeix una manera  inexplorada públicament de viure l’amor.  D’altres més sincers els han augurat una vida en solitari, però molt ben acompanyats, o no. Això no es pot arribar a saber mai. També han tingut sorpreses, s’han trobat amb altres cors espatllats que els asseguren que existeix una xarxa, més o menys, estesa de persones que s’entreguen al màxim amb data de caducitat. I que viuen feliçment amb aquesta fórmula imperfecta. En la majoria dels casos, han estat homes a qui sembla que el fet de triar sense judicis els és gairebé inherent. A les dones els costa més, perquè han assumit una pèrdua en cada elecció.

S’espera tant de nosaltres.