90 minuts

Taxicabs in Kowloon

El que separa la Xina de Hong Kong són 90 minuts amb tren. A l’arribada de l’estació de Hung Hom, el paisatge i la gent han canviat completament. El primer policia que trobem al control ens mira als ulls, somriu i ens deixa passar. Sortim amb aquells nervis de qui arriba per primera vegada a un lloc nou; encara que no sigui la primera vegada. El taxista ha llegit el nom de l’hotel i ens demana d’on venim. Li hem explicat que treballem a Guangzhou i que venim a passar el cap de setmana. 

Ens hem trobat amb un embús per passar a l’altra banda de l’illa. Deixem Kowloon enrere després de vint minuts i enfilem cap a Bishop Lei. Ser a Hong Kong és com tornar a casa a mitges. No fem cap altra cosa que mirar per la finestra, veient passar cotxes i gent desdibuixada per la velocitat. Semàfor, per fi.

Una parella es petoneja al carrer, se separen i es miren als ulls. Riuen. Hi tornen. Se separen de nou, sembla que parlin de coses no gaire importants; petons de nou. A la Xina és difícil veure-ho; he mirat el vidre i m’he trobat somrient.

Genis

fire

Era una nit de Sant Joan i es va ajupir a encendre el petard amb una metxa seca.

-Això s’encén amb una metxa- li vam dir.

Tenia la filla al costat, però es notava que era una mica maldestre perquè ella se’l mirava desesperançada. Va posar la metxa a sobre de la del petard i va mirar amunt; amb posat d’incomprensió. També es va trobar amb el nostre.

-És que primer l’has d’encendre amb un misto o amb un encenedor!

Professor d’universitat i escriptor consagrat. Es notava que mai havia estat dedicat a les coses mundanes. És la primera vegada que vaig pensar que jo no tindria mai el talent necessari per sacrificar el que ens oferia el món àmpliament per les dimensions més concretes i específiques del saber. També vaig aprendre que moments tan banals com aquells revelaven autèntics genis; superats per la mundanitat.