La por

Aside

pesadilla-695

La por és una mala cosa i ha arribat als trenta anys. Abans no en tenia, de por, però ara no podria passar una setmana sola a casa. Estic farta de llegir que és una cosa subjectiva. Prou que ho sé. Com, si no, qualsevol cosa valdria per fer-me-la passar!

Sempre m’han agradat les pel·lícules de misteri, les novel·les policíaques, però últimament m’acaben passant factura fins a uns límits insostenibles. La gent diu que no ho sembla que hagis de tenir por. Tu? Quina gràcia, que bo.

És ben cert. Massa sovint, a les nits, passo por. Com més dins em trobo en la sèrie, la pel·lícula, la novel·la, més em costa de tornar a la realitat.  Sóc a la dutxa i em tanco al lavabo, vaig a dormir i falco la porta, m’allito i obro un ull. Com si això, pobra de mi, pogués fer enrere el psicòpata que només imagino a la penombra del passadís, vora la porta, amb una veu greu que irromp, per sorpresa en el silenci, després d’un cruixir de mobles.

De totes, la pitjor és la febre dels esperits, perquè aquests travessen portes i parets. Llavors ja no hi ha qui dormi. Agafo el coixí i cap al sofà, que el menjador és un lloc on no solen passar grans coses si obres tots els llums.