L’Ismaïl

L’Ismaïl viu a un gratacels de Badia. La resta de la classe avui ha anat a esquiar però ell diu que no hi ha anat perquè no li agrada i jo faig que me’l crec.
 
L’Ismaïl diu que ja ha anat quatre vegades a la universitat:
 
-Profe, tu pensarás que estoy loco, pero allí hay billones de personas y la biblioteca, buf, la biblioteca es enorme, ¿eh? Tú has estado en la universidad, has sido inteligente.Yo en un bar no voy a trabajar, ¿eh? Yo quiero ser enfermero, yo sé muchos idiomas, profe. Árabe, catalán, castellano y un poco de francés. Yo lo puede hacer bién, eh, ¿profe? Profe, yo soy musulmán, la religión es importante. Yo rezo 5 veces a la semana. Tú, ¿cuántas veces rezas? Tú crees, ¿profe?
 
 

Conversar amb David Monteagudo

El David es lleva a les 5 de la matinada per treballar a una fàbrica. Acaba a les dues del migdia. Ha escrit l’eclèctica i angoixant novel·la sense recepta premeditada; “Fin”. Ni grams de feminisme, ni dosis de consciència social, ni tassetes de ficció per atrapar el lector. Després que mil-i-una editorials avesades a l’abisme del negoci li repetissin que era un narrador fascinant, només Acantilado va apostar per ell.
La seva companya li va fer d’agent literari en secret, l’Olga. I als 48 anys el David Monteagudo ja és escriptor. Diu que el dia que va arribar la caixa amb els exemplars a casa, la va desembolicar amb enèrgica decisió, va olorar el seu primer llibre, el va llegir i li va venir un atac de pànic. Va veure el nom de Dino Buzzatti al costat del seu i una suor freda li va recórrer l’espinada. Però Acantilado no va equivocar-se amb ell. Diu que això de dir que els teus llibres són com els teus fills és una gilipollada, que ell va començar a escriure per no haver de parlar (és tartamut) i que l’atzar li ha jugat una mala passada perquè ara el conviden a tot arreu a parlar dels seus llibres i contes.
“Fin” provoca rebuig d’entrada però no és una novel·la de crisi generacional, encara que t’ho pugui semblar llegint la contraportada.
Personatges molt plans, impietosos, converses banals, cap guiatge per part d’un narrador (la qual cosa demana una exigència tècnica sobre la ficció brutal) i una forta càrrega metafísica. Una amenaça  sobre un grup d’amics reunits a un refugi de muntanya que va fent desaparèixer personatges. Cap explicació que pretengui satisfer un lector fàcil que espera l’esperable.Fascinant.
M’anima en les seves respostes quan m’assec davant d’ell amb la meva llibreteta i les meves preguntes preparades i amb una actitud pueril. A casa, vaig desestimar fer-li cap pregunta sobre els seus referents literaris. Em vaig centrar en els personatges, com se’ls treu de sobre. Quan ha somrigut és com si de cop i volta em digués: molt bé, noia! i jo crec que m’he posat vermella.
Al final ha dit que és fonamental seguir sent naïf i que això és difícil quan s’ha de ser alhora seriós. Aquí ja no sé si parlava només de literatura. Però em sembla una reflexió gens banal.
He marxat quan la gent començava a agombolar-se perquè els dediqués el llibre.
Aquesta estona amb el Monteagudo val més que una signatura sobre la finíssima pàgina que obre l’inici del “fin”.

el Max

Quan enfilàvem les escales de la catedral de Girona, el Max va aferrar-se a la meva mà. La seva mà petitíssima dins de la meva.La hi vaig estrényer i ell va riure tancant els ulls i fent un saltiró, com si arribés a la tornada d’alguna cançó i això l’emocionés. El Max té quatre anys i creu que jo sóc la seva tia.
És el que li ha dit el Pol perquè la mama no s’enfadi.
Oblido la tragèdia de la situació quan ve corrent a fer-me una abraçada i s’arrapa al meu coll durant uns segons. Em sento culpable de respirar profundament per sentir la seva olor de prop. De passar-li el meu dit sobre la seva mà per fer-li pessigolles, de sentir-me fascinada per la seva pell tendra. Ell pregunta per què mai ens veiem tots tres junts. El Pol li diu que jo sóc d’una altra família. El Max se’l creu amb els ulls oberts i fa que sí, que sempre ens veiem a llocs on ell no havia estat mai amb la mama i que tot és com una aventura.