Guangzhou Ever Grande

13819639684_539666775a_b

Aquella nit havíem sortit a celebrar l’aniversari del Chris a una restaurant de cuina xinesa de Hunan. O Henan. No recordo el nom de la regió xinesa, però el menjar picava molt malgrat el filtre que havíem fet prèviament. Sort de les ampolles de vi que havia dut la Marisol, una amiga que es dedicava a la importació de vins espanyols a Guangzhou. Les cops d’aquell Rioja feien passable qualsevol cosa. Feia meso que no tastava res que s’assemblés a un producte ibèric.

En un moment de la nit, vaig pensar a enviar un Wechat (Whatsapp xinès) a l’Héctor, un noi que havia conegut feia mesos en un karaoke. En els karaokes xinesos només es beu whisky i es menja fruits secs. Amb aquesta combinació, llums de neó i sofàs de pell, crec recordar que tothom xisclava molt. Jo en algun moment, també ho devia fer. Però en català. I així ens vam conèixer. Em va convidar a un munt d’ampolles d’aigua perquè havia de tornar a casa amb taxi i el meu estat devia ser força deplorable. La gent que és capaç d’entendre estats lamentables em cau bé.

Aquella nit em devia dir a què es dedicava, però el meu cap no ho va retenir. En converses posteriors em va dir que era entrenador del Guangzhou Ever Grande (filial del Reial Madrid). Quina tragèdia. Va insistir que ell havia nascut a Sants i que era del Barça, però que la feina és la feina. No sé si faig cara d’aquest tipus de catalaneta.

El cas és que vaig provar de despistar-me molt amb ell, però quan visc a l’estranger no em controlo. Això em recorda a un amic que diu qu eno sap plorar normal. Se li desencaixa la cara i acaba sanglotant com un nen petit. El que em passa a mi fora de context és, més o menys, igual.

 

 

 

Una llista

D41-Comprar amanida cada vegada que vaig al súper, encara que sàpiga que acabarà florint-se a la nevera.

-Demanar taronges a la mare per acabar menjant iogurt cada vespre. O Petit Suís!

-Posar-me mitjons específics per anar a dormir. Però un de cada color per anar a treballar perquè no vull obrir el llum.

-Beure vi entre setmana, encara que em caigui com una pedra i me’n penedeixi l’endemà.

-Deixar les portes obertes dels armaris de l’habitació…per si hi he de tornar! Així ja no cal obrir-les.

-Llevar-me d’hora per arribar tard.

-Dur carmanyola a la feina, però menjar un entrepà de truita. Perquè m’agrada més.

-Guardar tiquets de compra del supermercat, per si mai he de retornar…Retornar, què? Fruita?

-Donar per perduda qualsevol cosa que fa cinc minuts que busco superficialment. I si és d’algú altre…dir que està, simplement, “extraviada”.

-Dir que no puc, quan realment em fa una mandra terrible fer-ho.

-Dir que no passa res, quan en realitat em posseeix una ràbia infernal.

-Tenir una agenda fàcilment substituïble per les notes de la nevera.

O un blog.