eva smith

Hi ha moltes Eva Smith en les nostres vides. Tots estem lligats a una Eva Smith.

Josep Maria Pou desafia la multitud que seiem a la butaca. Un home sol fa que centenars clavin les ungles al braç del seient. Tothom fa silenci i s’agafa el cor. Podem sentir la seva respiració. S’aixeca, la cadira li ha quedat petita, camina amb seguretat, i hi torna.
Hi ha coses que hem de compartir i si no ens queda res ens toca compartir la culpa. No vivim sols. Tots formem part d’un sol cos. Som responsables els uns dels altres.
Truca un inspector, de J.B.Priestley. Bon moment per a manifestos polítics, per a missatges de justícia social.

ha dit

Hi ha música dalt del balcó i som dues persones que passegen en bicicleta i somriuen de nit. De camí trobem el senyor que dorm al carrer. Ha passat tot l’hivern recorrent la ciutat, ara ja té la barba llarga i la mirada cansada. Només es lleva d’hora entre setmana. El veig quan vaig a treballar (dic). Crec que ho fa per veure els nens que van a l’escola. Sempre mirant cap a la porta, l’espectacle dels comiats matiners.
Passem per davant la casa del senyor Ramon. Ha sortit avui al migdia i m’ha preguntat amb qui dinava i si trigaria gaire.Vaig a la plaça a canviar el món (ha dit) i s’allunya brandant el bastó enlaire, vestit com ho fa el diumenge. He somrigut, però segons després m’ha envaït una gran tristesa.

azul oscuro casi negro

“- La consecuencia a la que yo iba era ésta, que ante la vida no hay más que dos soluciones prácticas para el hombre sereno: o la abstención y la contemplación indiferente de todo o la acción limitándose a un círculo pequeño. Es decir, que se puede tener el quijotismo contra una anomalía; pero tenerlo contra una regla general es absurdo.
– De manera que, según usted, el que quiera hacer algo tiene que restringir su acción justiciera a un medio pequeño.
– Claro, a un medio pequeño; tú puedes abarcar en tu contemplación la casa, el pueblo, el país, la sociedad, el mundo, todo lo vivo y todo lo muerto, pero si intentas realizar una acción, y una acción justiciera, tendrás que restringirte hasta el punto de que todo te vendrá ancho quizá hasta la misma conciencia.
– Es lo que tiene de bueno la filosofía –dijo Andrés con amargura-; le convence a uno de que lo mejor es no hacer nada.”
Árbol de la ciencia, Pío Baroja
La realitat parla i diu que aquells que poc fan, moltes vegades reben recompenses. Això sí, efímeres.

homes amb jaqueta

 En una conversa amb un gran amic vaig dir-li que era una llàstima que els escriptors no poguessin dedicar-se a escriure. És un d’aquells grans amics impossibles de satisfer. Mai faig l’enunciat correcte i ell em supera en arguments (amb bons arguments, vull dir).  Ell, mirada assassina: Un escriptor no pot ser només un escriptor. Sinó, no podria ser un bon escriptor, que no veus que no te’l creuries?
Anit, envoltada d’alguns homes que porten jaqueta, perquè si no la duus no ets important, em venia al cap aquest pensament. Un escriptor no pot ser només un escriptor. I un polític és necessari i urgent que no sigui només un polític.

la perruquera

Seients de sanefes interminables, dones vestides de negre i cabells tenyits a llepades de color ros. La Reyes havia estat carnissera però pentinar li agradava molt i aleshores va obrir la perruqueria. Em fa gràcia quan em vol vendre una planxa encara que jo em toqui els cabells fent-li veure que no hi ha manera de domar aquests rínxols. Però ella m’engatussa amb un vocabulari d’especialista.
La Reyes sempre em magreja i parla molt alt. Crec que és l’única persona a qui li tolero aquesta mena de confiança però s’ho fa venir bé. Es fa un cercle de iaies amb les ungles vermelles a mig pintar i els llavis falsejats al meu voltant i pregunta per la meva vida repetint si fa no fa les mateixes frases que l’última vegada.
-Espérate, niña. Que la Eva aún no está lista para depilarte.
Se’n va a la porta a fumar amb aquestes iaies amb alumini al cap. No m’ha pres el pèl mai. No dissimula que ella és qui mana.

triar

Quan arriba la Sanae sempre li pregunto que per què no porta les ulleres. De vegades la faig fora de classe per això mateix. Em sobrepasso però és la meva manera de mostrar el meu afecte.
Joan Perucho deia que les mares sempre clenxinen els seus fills amb colònia pensant que algun dia seran grans ministres. Però tinc els meus dubtes que totes les mares facin el mateix. I no les culpo. Els companys de feina em diuen que qui vol ensenyar no pot estimar els seus alumnes. A mi, de moment se’m fa impossible destriar una cosa de l’altra.