Atrapada

No pot volar.
Anuncis

Nòmades

He rebut la visita d’un vell amic aquests dies. Per primera vegada he percebut certa amargor quan m’explicava que porta vivint fora de casa, com un nòmada, des de fa més de sis anys. Precisament, ens vam conèixer en un d’aquests viatges. M’ha sorprès que, entre tots els seus amics que viuen a llocs molt més exòtics que jo, hagi volgut venir a allotjar-se a casa meva. Però diu que en certa manera se sent refugiat de la novetat. Diu que la novetat el té fastiguejat però que alhora el retorn al seu país, l’espanta. És més, jo diria que l’espanta molt.

He pensat moltes vegades que la conseqüència de moltes coses que encara no he entès d’ell, el duen a viatjar. Però després sembla una persona tan normal que sóc incapaç d’imaginar-me la complexitat que fa que no pugui viure més de dos anys en un mateix lloc. Sobretot perquè sempre emprèn els viatges amb tanta il·lusió que res fa pensar que se’n cansarà.

No puc dir que fugi de res, perquè les fugides no impliquen accions que contreguin tantes responsabilitats com les que ell ha anat assumint al llarg del temps, però sí que penso que de vegades la transformació que esperaria no arriba tal i com l’havia somiat. Podríem dir que el que li passa s’assembla una mica a allò que busquem en la literatura; no n’hi ha prou que ens transporti a través del temps i de l’espai. El que cerquem és que ens transformi. Això ho he après del Joan, que llegeix molt Deleuze.

La Dolors

La Dolors va arribar a l’ajuntament de Castellar del Vallès quan el poble era en blanc-i-negre. Això és el que ens diu l’Albert, el seu fill. La Dolors, a mi em sembla que sempre va estar enamorada de la seva condició de dona. Això que pot ser una obvietat amaga multitud de gestos i actituds que pel sol fet de ser, estic segura que suposaven un desafiament en la institució. Expliquen que quan va decidir presentar-se al 74, els polítics d’aleshores deien al seu marit què faria quan li vingués la regla, i d’això no en fa pas tant. Però estic segura que també li deien a ell, perquè amb la Dolors no s’hi haurien atrevit.
La dona dels ulls blaus, de la veu clara i decidida, del pragmatisme però de la sensibilitat, del riure i del seny. Una dona metonímica, també. Com aquella Elionor que un dia va escriure en Martí i Pol, però amb la diferència que aquesta va rebel·lar-se al que li estava predestinat pels altres. 
Adéu Dolors, i gràcies.

Com si no ho necessitéssim

 Laura Medrano-Inquietos
Fa nits que dormo amb el llum encès. És una cosa que ni tan sols havia fet de petita perquè la mare crec que sempre m’havia volgut fer gran de seguida. Tenia sort que el pare m’endevinava desperta i minuts després el tornava a encendre i em deia que llegís una mica, si volia, que encara era d’hora.
Ara dormir amb el llum encès i que m’estrenyin fort les mans, m’agrada molt. Diuen que quan som petits estem tan acostumats a les carícies i a les atencions. Jo no sé quan deu ser que aquesta manera de fer desapareix, com si haguéssim deixat de necessitar-ho. Per això, retrobar aquestes petites reminiscències: la del llum, però també la de la carícia gratuïta i el somriure espontani d’algú que ens mira molt de prop, com estranyat de la nostra respiració, em fan sentir tan bé.