m.

m-web-jpg

Han deixat la porta del lavabo oberta i com que passava per davant, hi he mirat. He vist un home alt, clenxinat, de cara a la paret, pixant. Duia un abric tres quarts, de color blau marí. Si es girés, potser podria semblar un exhibicionista.  Amb la titola fora i mirant cap amunt. No la hi he pogut veure, però el seu posat m’ha fet pensar que era on me l’imaginava. Segur.

M’ha fet pensar que, de vegades, es fan tants esforços per allunyar-nos del que realment som  (que és ben poc) que fa gràcia.

Anuncis

L’espera

12299213613_05a30e70dc_z

Quan el miro als ulls, no hi veig res. I quan parla, no diu mai coses que em facin reflexionar. Li he dit que té alguns cabells blancs i diu que millor, perquè així sé que aquests cabells no cauran. Esperar no-res fa que el pugui desitjar amb força. És com viatjar en un lloc on has estat a mitges. També sóc aquesta.

La meva germana sempre em deia que no poder controlar l’espera era una mostra d’immaduresa. I ara resulta que m’he passat de frenada; no és que no pugui controlar l’espera per a moltes coses, sinó que gairebé sense saber com, ni quan, tampoc no espero res. Crec que viure amb aquesta irresolució és, senzillament, més plaent.

Imatge:Front row/ Primera fila, Rafael Edwards.

Llums

images

A la fonda, tot és de fusta. Deu haver-hi unes vint taules parades, però només n’hi ha tres ocupades. Dues parelles en taules per a quatre comensals i un sopar d’amics. Els quadres són de paisatges nòrdics i els marcs són molt grossos. La carta té fundes de pell i pesa. Només hi ha un cambrer i va de bòlit, però és dels bons. D’aquells que no s’equivoquen gens i encara tenen temps per fer alguna brometa. Al fons, hi ha un espai privat de quan la llei deixava fumar si quedava lluny. Es veu que hi ha un famós sopant, però a tothom se li’n refot.  És d’aquells llocs on l’únic que importa és el menjar i la conversa.

L’amo és un homenàs calb. De tant en tant, entra al menjador, s’asseu en una taula amb qui té confiança i ens va demanant amb un gest si ens han servit. No crec que això el preocupi gaire, crec que ho fa perquè sapiguem qui mana a casa.

Quan acabem, sortim i ens el trobem escarxofat a la cadira de l’entrada, al costat d’un arbre de Nadal amb llums que fan pampallugues arítmiques.

S’aixeca i ens demana si hem sopat bé. Amb les mans posades a la cintura i mirant cap a la cuina va rondinant perquè ara hi ha menys gent que abans, però van fent i d’aquí poc jo em jubilo. Les seves intervencions són curtes, però sembla que no s’acabin mai. Parla, mira cap a la cuina i calla. I quan donem per acabada la conversa, hi torna. Però no tenim pressa.

“Els jocs”, Gabriel Ferrater

download (1)

Viure en un barri extrem, ens indueix
a passejar inquiets, com si volguéssim
trobar un racó de certitud, algun
sentit més ferm que l’envà de cantell
i el munt de bigues menjat per la crosta
de pols i pluja vella, i la botiga
dels gelats, amb les nenes que patinen
pel davant, i són sis per un parell
de patins estridents. M’arribo fins
al club de tennis Barcelona, que és
un club de rics, i vaig mirant els cotxes
que s’arrengleren a la porta, plens
de la voluntat bona d’ésser cotxes
de rics: com si diguéssim, de tenir
una certa ànima. Hi ha un MG
d’esport, del nou model disminuït
que no fa gaire vaig llegir que ha estat
fet per une certaine couche d’acheteurs
qui trouvent les modèles existants trop chers
:
i vol dir els rics barcelonins, suposo.
Vaig vorejant la tanca. En un cantó
hi ha un court mal disposat, on es confinen
els nens principiants, i sempre els cauen
pilotes fora. Surt el nen, tot ros
(i blanc immaculat, car en el joc
no hi posa prou convicció). S’esvera
quan veu a fora uns garrofers dramàtics
i uns nens molt bruts que juguen al futbol
tan malament com ell al tennis: més
vivament, això sí. Coneix la por
i de la porta estant, busca amb els ulls
la pilota, i no deixa el seu recer
fins que l’ha vista. La plega, i se’n torna
corrents, mort de vergonya si ensopega
i s’alça el crit golut de la canalla
que aguaitava una taca de l’albat.

Segueixo passejant, i ara sé on em porto.

Hi ha un altre camp de joc, al pati d’una
fàbrica de productes farmacèutics.
Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.
Homes i dones, junts, van allargant
el dia tant com poden, sota els flocs
de grisor eixuta que s’atapeeix.
No pilotegen de per riure. Riuen
però juguen al bàsquet, i s’entrenen
pel joc d’equip, provant posicions
al camp, i variant-les i lligant-les.
M’agrada de fixar-me en el treball
d’una noia. Massa alta. Du un mallot
de ratlles fines, grogues i vermelles.
No és gaire bona tirant al cistell:
té sort si la pilota se li adorm
a l’anella de ferro, i els instants
s’allarguen. Si cau dins, vençuda,
la noia llança un crit i una rialla:
té la veu aspra, com els grans ocells.
Però combina bé, i té un bon amic
pel joc: qui millor juga de tots ells.
Rep la pilota de la noia, i no
la juga: ella de sobte arrenca a córrer
i rep la bola desmarcada i, justa,
la torna i, just, ell tira suaument.

Jo, com que sóc un doctrinari, ple

d’odis intel.lectuals, no sé deixar
que no vulguin dir res quan es distreuen,
cansats d’empaquetar o d’escriure a màquina.
Si ara me’ls miro i sento simpatia
per ells, vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits que a mi em distreuen
per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure
que els moviments precisos d’aquests cossos
fan un bon precedent, no sé de què.

Foto: Miguel Ángel Yuste de Paz,”Los viernes por la tarde”