un petó als cabells

Va dir-me que podia pintar-me els llavis de vermell, encara que tingués nou anys. Em va dir que si volia, podia ser la veïna que espiàvem i que guardava la bicicleta al balcó. Em va ensenyar a fer grinyolar el llit saltant-hi al damunt. Va decebre mil-i-un pensaments innocents tot dient que fa més mal aquest tipus de descobriments quan una és gran. Em va ensenyar a desafiar moltíssimes persones però va demanar-me que no fos una amant del conflicte estúpid. També va demanar-me, de seguida que vam enamorar-nos que m’acostumés a no ser sempre feliç, que somriure en excés també és contraproduent, que hem infravalorat el dolor, que aquest de vegades és tan dolç…En aquell moment vaig enfadar-m’hi i li vaig retreure que, de vegades, semblava que estava per sobre del bé i del mal i vaig clavar cop de porta.
Però vaig tornar-hi i no em va costar demanar-li perdó, perquè em vaig adonar que, efectivament, jo no era tan gran com em pensava i aleshores ella va preguntar serenament: -Vols pa amb xocolata?

Especialment recordo aquell moment ( i ara ja sabeu per què) però també aquella frase que un dia va deixar anar, gairebé sense pensar. Deia que a la vida no s’ha de fer malabarismes per ser una mateixa. Aleshores no vaig posar-hi tot el sentit que ara té. Tot i que igualment la vaig creure.

Ara que ja no hi és, em pregunto com algú és capaç de transmetre tanta màgia amb tanta veritat.

futbol i municipalisme polític

Ara que ja s’ha acabat, anava pensant en les coses que hem/he anat aprenent enguany com a regidora de L’Altraveu. La primera és que me’n porto molts aprenentatges personals. La segona és que me n’adono en què consisteix el joc polític.
 
 
 
L’Albert parlava de la tasca de les candidatures municipalistes i feia un símil amb el futbol que vaig trobar molt encertat. Deia que ja n’hi ha prou de veure jugar els altres, que hem de fer el nostre partit. Ho tindrem difícil perquè pocs mitjans de comunicació l’emetran, serà dur perquè no podrem parlar de les nostres jugades amb els companys de feina, amb les amigues, perquè tothom estarà pendent del que fan els grans: el PSC Futbol Club i el Real Deportivo del PP. Ara m’adono que ell ho va explicar amb més gràcia. 
 
 
 

13D a posteriori

Avui, després de moltes reflexions sobre la consulta, em decideixo a escriure sobre aquesta.

Sobretot perquè sé que ara no feriré sensibilitats a qui em sabria més greu fer-ho.
És curiós, però novament estic d’ acord amb el malo. Torno a confessar-me admiradora d’ aquest home que dispara sempre sobre la mediocritat d’ alguns que em creia amb postures més properes.No puc fer-hi res. Hi ha gent, que moltes vegades,mal et pesi, té raó.

Conec les persones que han suat la consulta i chapeau. Anit vaig marxar de la festa final, abans del que hagués volgut. Potser perquè després de donar-hi moltes voltes, vaig dir-me què collons hi pintava si no hi havia estat des de l’ inici. És una falta de respecte a l’ honestedat i la il·lusió de la gent. Creieu-me, és un fàstic tenir principis. Sobretot en diumenge.

No crec amb la independència i prou. No puc embolcallar-me amb la senyera a cada instant i actuar com un infant protegit amb una espècie de manta màgica, capaç d’escudar-me de qualsevol cosa. No és aquest el quid de la qüestió. Això a ulls dels meus amics, que arrufen el nas, obren els ulls, i fan un gran què, és ser ambigua. La meva acusació cap a ells, amb carinyu, és la manca d’ ambició. El que falla és l’estructura política i la relació amb la ciutadania. I aquí és on rau el triomf de la consulta. Ha assolit dinamitar, agitar l’ordre de la institució, ha posat al mapa una manera de fer més enllà de les administracions.
Ha empoderat el carrer.

Què és l’ independentisme? Ni castellers, ni sardanes, ni política de cafè, copa, puro i cigaló (amb senyeres i adhesius). Companys, Catalunya no és pura i casta, no todo lo malo viene de Madrid.
Marxava del col·legi electoral i pregunto als companys de Terrassa com tenen el tema i respon: -Tia, està plena de xarnegus.
Aquesta sentència, jo crec, que és mostra de mil-i-una premises errònies.

reflexions de fideuà

Que el pare ha estat qui m’ha ensenyat a llegir, a escriure, a ser crítica en moltes coses, perquè l’avi Miquel també va ser qui va ensenyar a llegir, a escriure i a ser crític -en silenci- el pare.

Ahir, mentre que xarrupava la fideuà, ja no semblava aquell home, tal i com l’imaginava quan el mirava des de baix, quan creia realment que els seus cabells eren de cotó fluix, però era el mateix. Encara que ara sempre sembli cansat, que em faci un copet desmesurat de força a l’ esquena, que no em reconegui, i que ja no es preocupi per empolainar-se.És el mateix home però camina amb pas maldestre pel passadís de la tia Montse.

….Veure la iaia Angelina escridassant l’ home de les enciclopèdies quan preguntava pel senyor Miquel.Aquell espectacle el provocava l’avi, i jo era una petita espectadora fascinada en un petit pis de   rajoles amb olor de neftalina.

L’avi és l’única persona que tracto de vostè. Per això, em resisteixo a pensar que la formalitat va lligada a això. Perquè jo a l’avi me l’estimo molt i a les altres que s’entesten a ser aquest “vostè”,no. Si alguna vegada haig de ser alguna cosa, voldria ser com l’avi, fer-me passar per un estrany respectable que xarrupa fideuà.