otra vez

Nos dio por llevar gabardina porque jugábamos a reírnos de nuestras excentridades. Tú te compraste una boina que paseabas como uno de esos escritores que tanto admirabas, creo que decías que era por eso. Me gustaba que comiéramos pizza y que me sacaras a pasear y que nos emborracháramos por los bares del este. Tú eres muy caprichosa, decías, pero si ni tan siquiera me vas a besar esta noche. Acabábamos cogidos del brazo y dando tumbos, hasta salir de Bricklane. ¿Y ahora,qué?

Años más tarde encontré la música con la que conducí hasta  Hammersmith. Girar la esquina y encontrarte de pie al lado de la pista de baloncesto. Voy a tardar en olvidar esa imagen.  Parecía que llevaras ya las maletas. Así que te vas a ir a África y me vas a dejar con una vida normal, reí. Eres una jodida caprichosa.

Anuncis

bastó de pa

Tornar a Barcelona em porta molts records. Entro al forn de pa amb aquelles lletres fetes de conte que lletrejava en veu baixa. Arribava amb els genolls de les mitges negres i de vegades feia forats perquè la mare no sabés que hi havia taques. Quan la mare comprava el pa per sopar, perquè al pare li agrada tendre, a mi l’Antoni em donava un bastó i jo el rosegava tota la tarda fent una pasteta que se m’enganxava a les dents i que després recollia amb la llengua fins a empassar-me-la.
Quan estava malalta coneixia la doble vida de la mare. Quedava amb les amigues al matí a fer el cafè i passejava com una reina pel mercat.Per això els caps de setmana tothom la saludava tant, entre setmana feia les amistats.A mi m’agradava més anar-hi els dissabtes amb el pare, perquè em deixava empènyer el carro. A la mare sempre li ha costat més creure en les meves responsabilitats. Quan anava amb ella sempre necessitava només “un parell de coses”. La parada que més m’agradava era la de la carn. Quan ella s’aturava jo feia un saltiró i li estrenyia una mica la mà. Sabia que cuinaria carn arrebossada. Aleshores jo li deia carn de cosetes perquè quan el nas era arran de taula em semblava que aquell relleu daurat del tall tenia petites partícules amb formes ben diverses. Sempre em deixava les patates fregides per al final i pensava que aquell plat seria el meu preferit per sempre més.

check-in

Va confonent-se la música de l’habitació amb qui toca al menjador. Sempre m’agrada rebre amics d’amics. Com de sa és conèixer gent aliena. Com de satisfactori és retirar-se aviat per escriure. Quin encert haver posat l’ordinador davant de la finestra. Quants dies ens queden per marxar a una terra plena d’oportunitats?

companyerisme

Hi ha un gest de companyerisme que sempre m’ha agradat molt, que és el del reconeixement amb la mirada.Que algú t’entengui amb una mirada neta i clara des de l’altra punta de la sala, del tren i que sigui còmplice d’una situació viscuda. Una societat malalta està mancada d’aquests petits gestos de confiança, vaig pensant mentre que la via ens marca el ritme del sacseig, no es poden negar les coses implícites,les no evidents. No se’ns pot privar del punt de partida de tantes històries inimaginables per diverses. Però encara anem trobant instants d’aquests al llarg del dia, em dic convençuda. D’esquenes segurament que avui hi ha moltes persones que somriuen de camí a casa després d’un d’aquests reconeixements que també, no cal negar-ho, ens guia la curiositat i el desig.