quadern de notes

André Kérstez, Carnaval. París 1926
He de confessar que una de les raons per les quals vaig decidir ser professora és per ser posseïdora d’un quadern de notes.  Crec que és un delit bastant compartit que els professors guardem amb zel. La tornada a l’institut és una espècie de ritual que s’ha de desenvolupar amb calma. Encara que pugui semblar una banalitat, triar el color del quadern suposa una quimera perquè un error podria conduir-me a grans fatalitats. Ningú no em veu, amagada entre prestatge i prestatge rotatori, novel·les guardonades que fito de reüll, m’atreveixo a obrir-lo lentament, portada alçada he gosat olorar-lo, he tancat els ulls per un instant, ningú no mira i al final m’acabo decidint.  Aquest gest, és com la definició d’un poema, segons Gaston Laforgue. Deliciosament inútil.
Anuncis

síndrome postvacacional

La síndrome postvacacional consisteix a sentir-me una forastera a casa meva. Tinc pressa per veure els amics, en tinc més per tornar a casa perquè de cop i volta recordo que tenia molta feina a fer. La cama comença a tremolar i a fer uns copets incessants sobre el terra. Quan arribo a casa no recordo què m’era tan important. I torna a mirar les fotos de la càmera…Quina poca esma.Em pesa el llibre, no recordo la contrasenya de la feina, he perdut les claus del local i la pregunta sobre les vacances com ha anat? és tan genèrica que m’ofèn.
Necessito entrenar-me amb un altre silenci, corro el perill fins i tot que tot allò que m’agradava tant hagi començat a fastiguejar-me.
M’han dit, però, que això es passa, com tantes altres coses importants, amb temps.

imatges¬sons

      
      
      
      
                                                                                                                                                    
     
      
       
  
 

ramro

La voluntat de reflectir el Nepal és inútil. És com voler destriar els colors, les olors d’un país.Voler mesurar els camps d’arròs que apedacen el paisatge, la boira que els acarona, la muntanya que mossega el seu cel.
El Nepal no t’amenaça però et fa callar.
Després d’aquests vint dies hi ha dues constatacions gens banals.Totes dues sorgeixen del contacte amb la gent, per si de cas s’oblida l’espai. La primera bona notícia és que la realitat no existeix. I la segona, pitjor, és exactament la mateixa que la primera.

mi Lolo

Escribe Manuel Céspedes desde Ceuta, desde Ghana. No sé desde dónde. Porque yo me lo imagino en cualquier parte. Manuel que para mí es Manolo aunque no le guste la impostación, es el embajador de los sueños que no nos atrevimos a realizar. Recuerdo que ya en Londres me dijo que quería ser nómada y yo me reí. Y al final resultó que quien quería ser nómada era yo y él ha sido quien ha estado recorriendo medio mundo. Además con gracia.
Cada verano creo que ya me olvidó. Pero no. Llega el sobre marrón, grueso, lleno de historias y ese “te quiero” que nunca llegamos a amar. Qué suerte.
Llevamos tres años con este ritual. Yo escribo correos que sé que llegan y él me manda cartas que no respondo.
De aquí un año nos vemos en India, decimos, y el año pasado dijimos Italia.