Memòria

tumblr_m9mketN7Lt1qcr75b.jpg (409×632)

“Los blasonistas inexpertos recuerdan a esos viajeros medievales que regresan de Oriente cargados de fantasías faunísticas más influidas por el bestiario que ya poseían antes de partir que por la exploración zoológica directa. Así, en la primera versión de este capítulo, al describir el escudo de armas de los Nabokov (descuidadamente vislumbrado entre algunas chucherías familiares varios años atrás), conseguí de algún modo transformarlo en una extraña composición en la que dos osos posaban sosteniendo entre ambos un tablero de ajedrez. Ahora he vuelto a mirar el blasón, y me ha decepcionado al comprobar que no hay más que un par de leones -parduscos y, quizá,más lanudos de la cuenta, pero nada osunos en realidad (…)”

Habla, memoria. Nabokov.

Ahir parlàvem de la manipulació dels nostres records i de les nostres percepcions. Doris Lessing:”La literatura és l’anàlisi després de l’esdeveniment”. La maduresa, també? O potser, una deformació?

Anuncis

Les baby fighters

El mòbil avisa que tinc la memòria plena. Aquests dies m’he fixat que la gran majoria d’aquesta ocupació d’espai la protagonitzen tot un seguit de nadons en posicions i ganyotes diverses. Les diferències entre posicions i ganyotes són mínimes, però les mares creuen que són abismals. Però no ho són. Quan arriba el moment d’un naixement cal estar preparada per l’allau de dades; quan ha nascut, pes i llargada del nadó. Quantes hores ha estat empenyent la mare, si s’ha esqueixat i quants punts. I si per dins o per fora. Em vénen ganes de cosir-me’l abans que tal cosa pugui ocórrer.

I després, quan ja no queda cap amiga que no hagi passat per això, espero. Amatent. Els nadons van creixent i el Whatsapp esdevé un anar i venir de dades i proeses assolides per un i altre. Qualsevol en un passat no gaire llunyà va ser millor. Existeixen. Més o menys esteses pel territori. Són les baby fighters.

Berlin suite (1985)

osito

“Rèquiem berlinès”

T’havien enganyat miserablement:

la guerra no ha acabat,

tot just ha començat ara.

No tinguis gens de por

si trobes els turcs lletjos:

lluny de casa sempre perds

temors de racismes diversos,

mentre veus la raó que tenies

quan, fa molts anys,

protestaves ja en forma de versos.

N’explicaves, però, la meitat

(la història és més complicada)

i la miopia dels anys

t’ha donat visió força més acurada.

(…)

Marta Pessarrodona a L’herència immaterial.