L’home de la trompeta

Image

Ahir un home tocava la trompeta. No hi hauria res d’excepcional en això (hi ha molta gent que toca la trompeta) si no fos perquè me l’he anat creuant cada matí, com l’home ancià que recull les nétes a la sortida de l’escola i els porta el berenar; com l’home que té una botiga ordinària de música i que atén els clients amb els ulls mig clucs.

Aquest home de galtes xuclades, amb jersei de llana i sabatotes negres resulta que es revela avui com un prodigi de la trompeta!  Tot aquest temps que ens hem anat creuant ja ho era! En aquests encontres banals ell havia estat pensant com completaria el quintet de dissabte amb dos amics suecs que viuen a Barcelona, com presentaria el fill d’un dels seus músics sud-americans preferits, com arribaria a la segona part sense que se li inflessin gaire els llavis…

Pot ser que la nostra veritable vida ens l’expliquem en secret i que, de vegades, necessitem viure moments d’esquena als altres. Ho pensava mentre que l’escoltava ahir a la nit.

Anuncis

Vegetal

Image

Tota la vida he estat com elles…posadeta dins un test com un estaquirot, per fer bonic, per fer companyia…i res més. Per això ens avenim tan bé, perquè som iguals…, però si no vaig alerta em tornaré com una planta de debò, una fúcsia, o una heura, o un ficus…

Vegetal, Maria Antònia Oliver

Orígens

Image

Hi ha un gest íntim que va repetint-se al llarg de l’ofici d’ensenyar, que és la despulla d’un alumne davant de la mestra a qui lliura un escrit que ha fet. A través dels textos he pogut descobrir  les seves preocupacions reals, les seves ambicions, les seves pors, els seus somnis. També els he descobert a ells mateixos, des del primer, aquell que sempre té una resposta per a tot, fins a aquella altra que amaga el cap darrere el llibre. M’agrada estar a punt de retornar-los l’escrit i suspendre l’acció uns segons. Aquells segons on esperen amb els ulls àvids, intentant interpretar qualsevol moviment, encara que sigui lleu, que els doni ales, que constati que allò que van escriure és tan fantàstic com ells van imaginar…Ja ho saben, inconscientment, que en la literatura hi ha màgia i una frontera inestable entre el que som i el que escrivim, però no ho diuen així, encara que ja ho sentin d’aquesta manera.

No és gaire diferent amb els adults, que em sorprenen amb les mateixes esperances i les mateixes pors. Per això m’agrada pensar que en això d’ensenyar i aprendre, tornem una mica als nostre orígens.