Persones

 
S’apropa a mi per preguntar-me si són possibles els seus somnis. Aquell home que seia en silenci quan érem en grup, l’home assenyat, l’home del sentit comú, s’ha convertit en un aliat de diàlegs  profunds. Només els valents són capaços de rebel·lar-se a una vida que ha deixat de produir reptes i iniciar aventures als 40 anys. Diu que vol fer un canvi. I m’ha fet especial il·lusió que ho volgués compartir amb mi, perquè no es pot dir que encara siguem grans amics, tot i que això és perquè no ens ho hem dit explícitament.  Hi ha alguna cosa  d’ell que em provoca molta curiositat. Potser és la sensibilitat amb què explica cada cosa, cada llibre que ha llegit, amb aquell delit dels que han renunciat a perdre la il·lusió per la descoberta.

Felicitat i política

Laura Medrano
No sé si se’n pot dir sort, d’això. Però la veritat és que tots els meus referents són ara morts. A la força fa que m’apropi a ells a través de les seves creacions, més que no pas de les seves vides, si és que aquestes dues coses poden ser destriables. Qui sap si encara cal que morin molts i moltes per arribar a ampliar el meu panteó. De vegades quan no hi ha res, és quan comença a sorgir alguna cosa. Avui he recuperat aquest fragment sobre la felicitat i la política de Montserrat Roig. Pere Meroño escriu que, per a ella, escriure era la seva manera de viure i de lluitar. Tant de bo tothom poséssim aquest esperit en tot allò que fem. Sense dramatismes. Que sempre hi ha algú que ens escolta.

La política no està renyida amb la felicitat. Vull dir certes pràctiques polítiques: precisament els qui han estat torturats, vexats i perseguits han estat lluitant, i ho fan encara, perquè tothom sigui feliç. Tothom sense exclusions. Els qui fan la cara llarga davant d’aquestes manifestacions d’alegria no fan més que retornar als vells esquemes del tipus “hemos venido a este mundo a sufrir” i traslladar la seva consciència el maniqueisme de l’educació religiosa que tant ha torturat la nostra infància.
La política, tota política revolucionària, no ha d’estar renyida amb la felicitat. La felicitat és l’estadi superior de l’home i de la dona, i els qui no ho entenen així és que encara no han pogut alliberar-se dels seus complexos personals.

Mundo Diario, 16.7.1976

A mitjanit

Midnight in Paris, Woody Allen

A en Gil Pender el recullen cada mitja nit per recórrer carrers misteriosos, per viure les millors festes dels anys vint d’un París descrit per la llum dels fanals. Nits d’extravagàncies que descobreixen l’aparent fugacitat del que és el nostre temps present: ple de moments farcits de paraules i vivències sense sentit, guiades per la inèrcia d’una bellesa sense sensualitat, per una intel·ligència sense saviesa, per diàlegs complexos amb estructures esquelètiques. 

Però només hi ha una nit, encara que Woody Allen no ho plantegi així. Només hi ha una nit que pot fer que tot canviï, perquè només un canvi en les nostres percepcions pot assolir-ho.  Aquesta nit és única i no té retorn, encara que ho provis repetint els mateixos rituals. No té noms de pintors famosos, ni d’autors reconeguts, ni de músics guardonats. És una nit on aparentment no hi passa res però el risc apareix i s’assumeix. No tornarà a repetir-se. Però és la prova que, com diu Ernst Hewingway, la intensitat ens apropa a la immortalitat.

Sobre vulnerabilitat

Il·lustració: Moony Khoa Le
No dic que tot pugui atribuir-se al poc sentiment de vulnerabilitat de qui ens governa, ni tan sols que haguem de posar-los en qüestió per demostrar-los que poden ser com nosaltres. Ja em sembla prou greu que qualsevol apel·lació els ho hagi de recordar. Només m’agradaria percebre que se senten realment fràgils; com cada acció que engeguen, com cada política que emprenen, i que cada efecte és incontrolable si no acaben acceptant que el subjecte i  l’objecte comparteixen el mateix espai.
Perquè la vulnerabilitat només és controlable quan s’accepta que no ho és. Perquè sense aquesta assumpció l’individualisme no es combat.

en trànsit

Magia colgada, Laura Medrano
Sempre he tingut la sensació de viure en trànsit, en situacions dosificades en càpsules de dos anys, en un estatus ple d’imprevistos que han anat marcant una estranya sensació d’estabilitat fonamentada en el desordre.
De vegades els canvis aparentment insignificants han acabat construint una realitat de punts i apart i han acabat esdevenint reveladors. No puc negar que la incertesa faci por però també ofereix la possibilitat d’analitzar què volem amb profunditat.  Quan el camí és tan clar, sempre em ve la recança de si hi ha alguna cosa que em passi per alt. El trànsit, almenys, ens manté alerta.